Fa uns dies, la pel·lícula sudanesa Cotton Queen (2025), de Suzannah Mirghani, va inaugurar la 20a edició de la Mostra de Cinema Àrab i de la Mediterrània, un festival que va néixer com l’únic espai de Catalunya dedicat a les cinematografies àrab i mediterrània i que, al llarg dels anys, s’ha consolidat com una cita de referència, amb una programació cada vegada més rica i acurada, i imprescindible per descobrir cinematografies sovint poc presents a les nostres pantalles.»
Cotton Queen explica amb gran sensibilitat la història de Nafisa, una adolescent que creix en una comunitat rural del Sudan dedicada al cultiu del cotó i que, davant les expectatives familiars i les convencions socials que volen decidir el seu futur, haurà de trobar la manera de reivindicar la seva llibertat. A través de les relacions entre tres generacions de dones, la pel·lícula explora el pes de la tradició, els conflictes entre modernitat i herència colonial i la capacitat femenina per decidir sobre la pròpia vida.
És el primer llargmetratge de Suzannah Mirghani, cineasta de pare sudanès i mare russa que actualment viu a Qatar. És una pel·lícula que és una raresa no només per venir d’un país amb una indústria cinematogràfica limitadíssima, sinó també perquè explica una història amb ressons colonials des de la perspectiva de les dones, està dirigida per una dona i a més ha estat feta durant un període en què el Sudan travessa una guerra devastadora.
En motiu de la seva estrena a Catalunya vam tenir la sort de conversar per videoconferència amb Suzannah Mirghani i conèixer més detalls sobre el procés de fer la pel·lícula en un context advers, i també de saber-ne més sobre un cinema tan desconegut a les nostres latituds com és el sudanès.
Després de veure Cotton Queen la primera pregunta que em va venir al cap va ser: com vas trobar actrius tan carismàtiques, en un context com el sudanès on pràcticament no hi ha indústria cinematogràfica?
Cotton Queen sorgeix d’un curt que vaig fer fa 6 anys titulat El-Sit, que era una història diferent però tenia els mateixos personatges i el mateix univers, i molts dels actors els vam trobar quan vaig fer el curt.
Si bé és cert que al Sudan no tenim indústria cinematogràfica, el teatre sí que és habitual, ja que és una cosa que es pot fer molt fàcilment de manera comunitària, amb pocs diners i sense suport de l’estat. Així doncs, Rabha Mohamed Mahmoud, l’actriu que fa d’El-Sit, la matriarca de la família, prové del teatre on és molt coneguda. Haram Bisheer, que fa de la mare de la jove Nafisa, també prové del teatre. En canvi Muhad Murtada, que fa de la Nafisa, no tenia experiència i la vam trobar quan vam fer un càsting obert pel curt.
Una cosa curiosa del càsting del curt és que pel paper de l’home de negocis vam rebre potser 100 o 200 candidats, ja que a molts homes els encanta la idea de ser estrelles de cinema. En canvi pel paper de Nafisa només s’hi van presentar cinc noies, tot i que vam fer publicitat per tot el país. És una dada molt reveladora sobre com les dones, i especialment les noies, o bé no tenen permís per endinsar-se en el món de les arts, o bé simplement això no és vist com una opció de futur adequada per a elles.
Les cinc noies que s’hi van presentar van venir totes amb els seus pares. El pare de la Nafisa, per exemple, estava interessat ell també pel món del cinema i per això va insistir en què la seva filla vingués al càsting. Per tant, es tractava d’una decisió familiar. Quan ens vam adonar d’això, vam decidir que el seu pare també havia de sortir a la pel·lícula (fa el paper de conductor), I, de fet, vam acabar decidint incloure també tots els pares de les altres noies. I d’aquesta manera, el projecte es va convertir en una experiència comunitària molt bonica.
Dius que només es van presentar cinc noies al càsting del curtmetratge, però a Cotton Queen hi ha més de cinc actrius… com vau acabar de trobar la resta?
Doncs pel llargmetratge no vam haver de fer un càsting com a tal, simplement vam preguntar a les noies del curt si tenien germanes o amigues interessades. I gràcies al boca orella vam acabar reclutant cosines, veïnes del barri, etc. Durant el rodatge tothom es coneixia o estava connectat d’alguna manera!
Doncs t’haig de dir que vaig tenir la sensació que tots els actors i actrius eren professionals, totes les actuacions tenien una gran naturalitat.
M’alegra molt sentir-ho. Crec que s’ho van prendre de manera molt natural perquè no tenien cap experiència prèvia amb què comparar-ho. Van venir al rodatge com si visitessin amigues, xerraven, i s’ho passaven bé. A més, em vaig assegurar que totes les famílies estiguessin juntes, de manera que tothom estava molt còmode i relaxat durant el rodatge.
Com a directora m’agrada que els actors participin activament en el procés. Per exemple, els preguntava: “Què vols dir en aquesta escena? Ho vols expressar d’una altra manera? Fes servir les teves pròpies paraules”. També els demanava que ho fessin tot com ho farien a la seva vida quotidiana. Sobretot en les escenes en què les noies són als camps de cotó o al riu: tot allò va ser improvisat. No els vaig donar cap indicació sobre què havien de fer. Simplement els vaig dir: “Durant els pròxims quinze o vint minuts, sigueu vosaltres mateixes”.
Per la primera escena de la pel·lícula, en què les noies canten, simplement els vaig dir que cantessin el que volguessin. Així que les lletres del les cançons se les van inventar elles mateixes.
Tinc entès que tenies previst rodar al Sudan però que finalment vas haver d’anar a Egipte. Vas haver de traslladar-hi tot l’equip artístic i tècnic des del Sudan? O com vas adaptar el pla de rodatge que tenies previst inicialment?
Aquesta és la part més trista de la pel·lícula. Quan vaig rodar el curtmetratge l’any 2020, ja tenia al cap fer-ne un llargmetratge. Quan vam trobar les localitzacions vaig prometre a tothom que, si el curtmetratge tenia èxit, buscaria més finançament i aleshores tornaria per rodar el llargmetratge a les mateixes localitzacions i amb els mateixos actors.
Però el 2023 va esclatar la guerra i ja no ho vam poder fer. Tots els actors, i també l’equip tècnic, havien fugit a Egipte per escapar del conflicte armat. Les seves cases havien estat destruïdes i ho havien perdut tot. Alguns fins i tot havien perdut familiars, per exemple l’actriu que fa de El-Sit va perdre el seu fill, i un altre actor va perdre el seu germà. El trauma de la guerra era molt present. Però tot això no es percep quan veus totes les ganes que hi posen i l’ambient tan positiu que es va generar.
Un cop a Egipte, alguns van ser acollits per familiars que ja eren allà, però d’altres van haver de començar una nova vida des de zero com a refugiats. Estaven en condicions molt precàries, no anaven a l’escola, no tenien feina… I em deien: “Escolta, per què no rodes la pel·lícula aquí? Necessitem alguna cosa per fer!”. Però jo no volia rodar el meu primer llargmetratge a Egipte, tenia una idea romàntica sobre rodar al meu país. I els responia: “La guerra s’acabarà i tornareu al Sudan, i llavors farem la pel·lícula”. Però la casa on havíem rodat el curtmetratge ja no hi era, havia quedat destruïda. Per tant, no hi podíem tornar.
Aleshores vaig decidir que tenien raó, els havia de portar la pel·lícula a ells, traslladar el projecte a Egipte. Allà construiríem els decorats, crearíem la pel·lícula junts i faríem alguna cosa positiva. I a més, ells podrien treballar i cobrar per la seva feina.
Així ho vam fer, i va resultar ser una mena de teràpia col·lectiva per a tots nosaltres. Fer una pel·lícula amb persones desplaçades va fer que se sentissin realment empoderades, va permetre crear una cosa bonica en un moment terrible, i sentir-se bé amb el fet de representar el Sudan al cinema. Crec que aquest projecte els va donar l’energia necessària per continuar endavant.
Quan parlaves de com procures que els actors se sentin còmodes i de la importància de fer-los participar activament en el procés, i també veient la sensibilitat amb la que a la pel·lícula tractes temes tan complexos com les seqüeles del colonialisme, les tradicions que oprimeixen les nenes i noies (com els casaments arreglats o la mutilació genital)… creus que hi ha una manera de fer cinema pròpiament femenina? I et definiries com una cineasta feminista?
Sí, crec que hi ha una manera de fer cinema femenina. M’agrada pensar que les dones tenim una manera més col·laborativa de relacionar-nos amb tot l’equip durant el rodatge.
Recordo un consell que em va donar un director veterà quan començava a fer aquesta pel·lícula, perquè és el meu primer llargmetratge: “Mira Susie, has de ser com un domador de lleons. Has de fer servir el fuet per assegurar-te que tothom faci el que dius”. Jo el mirava amb incredulitat i pensava: “De cap manera!” Jo soc tot el contrari: vull que treballem tots junts com un equip, de manera fluida i agradable, amb respecte. No m’agrada gens la idea de fer de dictador. Penso que si algú no vol formar part d’un projecte o el fa a desgana, doncs no hi hauria de ser. A més, rodant aquesta pel·lícula, em deia a mi mateixa: “Tots hi hem de participar perquè ens estimem no només aquest projecte, sinó també perquè ho fem pel Sudan. Tenim una missió molt més gran que nosaltres”.
I sobre ser una cineasta feminista, doncs sí, estic orgullosa de ser-ho. Penso que no hi ha prou històries al cinema sobre les dones sudaneses. La majoria de les pel·lícules que veiem estan dirigides per homes i expliquen les històries des d’una perspectiva masculina. Fins i tot a “Goodbye Julia” (l’has vista, oi?) on les protagonistes són dones, el director és un home. De fet, la majoria de les pel·lícules sudaneses estan dirigides per homes. Per això vull contribuir a explicar més històries de dones.
I crec que aquest era el meu objectiu amb Cotton Queen: reunir les veus de dones de tres generacions diferents en una mateixa casa i mostrar com poden estimar-se i, alhora, xocar entre elles; com poden tenir conflictes i també trobar l’harmonia, tot dins d’un mateix espai, dins d’una mateixa història. I a més, és clar, també volia parlar del futur del Sudan, de la indústria del cotó i la seva herència colonial, de les relacions socials i econòmiques entre personatges.
Tenint en compte que la història del cinema sudanès és força desconeguda per al públic internacional, entre altres a causa dels problemes de distribució, sents una doble responsabilitat com a cineasta sudanesa? És a dir, sents que a més de fer una bona pel·lícula tens el deure de donar una bona imatge del Sudan o d’educar el públic sobre el país?
Crec que aquesta responsabilitat neix de la situació que vivim. Sí que sento la responsabilitat de representar el Sudan a través del cinema i també de donar a conèixer la història del cinema sudanès. Perquè fins i tot els mateixos sudanesos no han vist pel·lícules sudaneses o ni tan sols saben que existeixen. Són pel·lícules que normalment tenen molt poca distribució i costen de veure. Jo mateixa, durant tota la meva infantesa i adolescència només recordo haver vist una pel·lícula sudanesa retransmesa a la televisió, “Tajouj” [pel·lícula de 1977 de Gadalla Gubara, un dels pioners del cinema sudanès]. Només una. Així que, fins als setze anys que és quan ens vam mudar a Qatar, em pensava que al nostre país només s’havia fet una pel·lícula. No ha estat fins ara, ja d’adulta, que he començat a investigar la història del cinema sudanès i he anat descobrint una gran riquesa de pel·lícules que he trobat fascinants.
Més recentment, gràcies a films com “Goodbye Julia”, “You’ll die at 20” o “Khartoum” [que es va poder veure al DocsBarcelona d’enguany], com a mínim la gent ha sentit a parlar del cinema sudanès, encara que no hagin vist cap pel·lícula.
Has mencionat “Goodbye Julia”, que va ser la primera pel·lícula sudanesa que jo vaig veure justament a la Mostra de Cinema Àrab i de la Mediterrània de fa tres anys (on es va emportar el premi del públic i a mi em va fer entrar molts ganes de veure més cinema sudanès). I, malgrat que és més antiga, l’any passat vaig veure’n una altra al festival Wallay, “Talking about trees”, que em va semblar sensacional.
M’encanta aquesta pel·lícula, és boníssima! I mostra perfectament la nostra duríssima lluita per preservar el patrimoni cinematogràfic sudanès.
La pel·lícula és del 2019, llavors la situació amb les sales de cinema i la conservació dels arxius fílmics no ha millorat?
Gens, més aviat el contrari. I a més, des del 2023 a causa de la guerra s’hi han afegit moltes altres dificultats.
El problema principal del cinema sudanès és que, al llarg de tota la història del país, hi ha hagut molt poques oportunitats de fer cinema ja que hem tingut molts pocs períodes en què no hi hagués una dictadura militar ni tampoc una situació de caos provocada per revolucions, cops d’estat o guerres.
Cada vegada que hi ha una revolució popular, s’obre un petit període de llibertat, però al cap de poc temps els militars tornen i prenen el poder. I és precisament durant aquests breus períodes de llibertat que sorgeixen moltes manifestacions artístiques.
El 2019 vam viure una revolució que va posar fi a la dictadura de trenta anys en què qualsevol manifestació artística estava prohibida. Així que el 2020 quan jo vaig anar a rodar el meu curtmetratge el govern ens van rebre amb els braços oberts. Ens van dir: “Feu el que vulgueu”. Vam rodar aquell curtmetratge en un moment realment meravellós.
El cinema sudanès, doncs, només disposa d’aquests petits moments d’oxigen creatiu, períodes sense dictadura on és possible fer pel·lícules.
Sí, se’n fan més però en els períodes de censura també se’n fan. Suhaib Gasmelbari, el director de “Talking About Trees”, va rodar la seva pel·lícula abans de la revolució, i per tant va haver de rodar sota la dictadura, clandestinament i amb moltes dificultats. I malgrat tot, la seva pel·lícula és una de les millors que he vist mai. És meravellosa.
Això demostra que la política no pot impedir que el poble sudanès faci art. Simplement, ens ho posa més difícil.
Precisament per això l’art és tan important i valuós en períodes de dictadura, dona un alè de llibertat. Com la teva pel·lícula, que és un petit miracle que s’hagi fet.
Sí, fer cinema requereix molt d’esforç i diners. Fins i tot si tens tot el suport del món, fer cinema és una tasca enorme. És realment difícil i requereix molta energia. Al Sudan no tenim escoles de cinema, ni fons de finançament cinematogràfic, ni oportunitats per fer cinema, ni cap mena d’indústria. Per tant, en aquest context no hi ha cap horitzó per al desenvolupament d’una activitat cinematogràfica que pugui inspirar algú. Una de les poques iniciatives que va intentar formar cineastes, encara que d’una manera molt limitada, va ser la Sudan Film Factory que es dedicava sobretot a ensenyar a fer documentals, principalment peces breus. Però es tracta d’una iniciativa molt petita.
I, és clar, quan no hi ha oportunitats, molta gent no pensa en dedicar-se al cinema perquè no creu que sigui una sortida viable. No s’imagina que pugui convertir-se en una professió amb la qual guanyar-se la vida i mantenir una família.
Com et vas plantejar, doncs, l’ambició de fer cinema? Perquè si ja és difícil per a les dones perseguir aspiracions creatives en general, encara ho és més si parlem de fer cinema degut als elevats costos que esmentaves.
Quan vivia al Sudan, dedicar-me al cinema ni tan sols entrava dins dels meus horitzons. No era una cosa que m’hagués plantejat mai. M’agradava molt el cinema i veia moltes pel·lícules, però mai no havia pensat que podria arribar a ser cineasta.
Tot va canviar quan amb la meva família ens vam traslladar a Qatar, a Doha, quan tenia setze anys. Evidentment, això em va obrir moltes més oportunitats. Més endavant, el 2010, va obrir el Doha Film Institute (que ofereix formació i finançament per a projectes audiovisuals). Va ser aleshores quan vaig començar a pensar-hi per primera vegada. I així, poc a poc, vaig anar construint la meva formació cinematogràfica. Vaig anar fent cursos curts i adquirint coneixements. I vaig anar descobrint com funciona la xarxa internacional de fons i finançadors.
I com que per fer qualsevol pel·lícula necessites formació però també molt de suport i informació, per això dirigeixo un taller en línia que es diu Aflat Banat, que vol dir “pel·lícules de noies”, amb la meva amiga Lubna. És un taller d’escriptura de guions de ficció per a curtmetratges exclusivament per dones i noies sudaneses. És evident que no soc cap experta ni ho sé tot, però comparteixo allò que he après, i intento donar-los consells. És una mena de programa de mentoria. Llegim els guions, els fem comentaris i els orientem sobre què poden fer després. També els facilitem llistes de fons de finançament i els indiquem quines oportunitats poden aprofitar. Les ajudo amb qüestions com la redacció de sol·licituds de subvencions. En resum, les coses que m’hauria agradat tenir a mi i que vaig poder aprendre gràcies al Doha Film Institute. Ara puc transmetre aquests coneixements a altres dones. I donar consells no et costa res: potser només una mica del teu temps.
Una altra pel·lícula que forma part de la Mostra de Cinema Àrab i de la Mediterrània d’aquest any que, com la teva, també m’ha semblat un petit miracle és “Palestine 36”, d’Annemarie Jacir. Quan parlaves de les ganes que tenies de rodar al Sudan i de com potser era una idea una mica romàntica, això m’ha fet pensar en una entrevista on explicava com n’era d’important per ella rodar a Palestina, perquè no volia que la pel·lícula estigués desplaçada, com el mateix poble palestí – per això va lluitar molt per aconseguir-ho. I em vaig endur una sorpresa quan en els crèdits finals de “Cotton Queen” vaig veure que ella va fer-te de coproductora! Ens podries parlar de la teva relació amb ella?
Sí, estàvem fent les nostres pel·lícules exactament al mateix temps. Ella estava fent la seva pel·lícula en situació de desplaçament i jo també. Ens trucàvem per desfogar-nos i queixar-nos de les dificultats que teníem.
Ens havíem conegut en un taller d’escriptura de guions per llargmetratges al Doha Film Institute. Ella va ser la meva mentora de guió des del primer moment. Em va acompanyar durant tot el procés d’escriptura, així que vam establir un vincle molt especial gràcies a les similituds entre les nostres històries i a les dificultats que compartíem a l’hora de fer les nostres pel·lícules.
Hem establert una relació molt bonica. L’aprecio molt.
A més de l’Annemarie Jacir, que t’ha fet de mentora en el procés de creació d’aquests pel·lícula, ens podries dir altres cineastes que són referents per tu? Que t’agraden com a espectadora o que han influit el teu estil i manera d’explicar històries?
Quan deia abans al Sudan de la meva infantesa i joventut vam créixer sense cineastes sudanesos que ens servissin de referents o d’inspiració. Per tant, ni tan sols ens imaginàvem que nosaltres mateixes podríem fer pel·lícules. Les nostres referències eren sempre el cinema occidental o les pel·lícules de Bollywood, que eren extremadament populars al Sudan. Miràvem tant cap a l’Orient com cap a Occident.
Després, quan et fas gran i tens una mirada més formada, comences a pensar que vols descobrir altres tipus de cinema: més cinema independent, més cinema asiàtic, africà, italià… Per exemple, m’encanta Alice Rohrwacher una de les grans inspiracions d’aquesta pel·lícula és “Lazzaro felice”: la manera com aborda la màgia dins d’un entorn natural em va transmetre una sensació molt especial quan la vaig veure. Els petits detalls, la màgia de les coses quotidianes… És precisament això el que vaig intentar captar.
També m’inspira el cinema turc. “Once Upon a Time in Anatolia” és una de les meves pel·lícules preferides. Però també m’encanta el cinema clàssic de Hollywood dels anys 1940s. Tinc uns gustos cinematogràfics molt diversos, tot i que cada pel·lícula té les seves pròpies particularitats.
Ah, i en una de les escenes, la de la Nafisa a la barca, vaig agafar directament una escena de “La nit del caçador”, aquella en què els nens són dins la barca. Volia aconseguir una sensació semblant a la d’aquella seqüència.
Ara ja estic treballant en el guió del meu pròxim llargmetratge, i la meva inspiració i referents són uns altres. Però encara és massa aviat per poder parlar-ne.
I en paral·lel segueixes fent d’investigadora de la història del cinema sudanès.
Sí, a Qatar formo part d’un centre de recerca de la Universitat de Georgetown i, l’any passat, vam posar en marxa un projecte anomenat “Sudan in the Picture”, que si tot va bé publicarem en forma de llibre l’any vinent. S’hi recull una història del cinema sudanès realment fascinant: des del període colonial fins als anys cinquanta, l’època de la independència, els anys seixanta i setanta considerats els anys daurats, passant pels anys de la dictadura, fins a arribar a aquesta nova onada actual de cineastes sudanesos.
Esperem doncs que quan surti aquest llibre contribueixi a despertar l’interès de més persones per la història del cinema del Sudan. Jo en tot cas l’esperaré amb moltes ganes.


Deixa un comentari