Una òpera prima que se sent com un manifest, Sometime i imagine them all at a party, és el primer llargmetratge de Daniela Magnani Hüller, un documental autobiogràfic sobre un intent de feminicidi que va patir quan tenia 16 anys. I ho fa des de la creació de tensions entre allò íntim i allò burocràtic. Porta la sensibilitat d’allò personal, de la vulnerabilitat d’algú que sana, a l’esfera pública, a les institucions.
Amb una textura de trencadís, de muntatge collage entre imatges fetes amb 8 mm, amb vídeo casolà i amb càmera d’estil més documental, genera una atmosfera que només se m’acudeix comparar-la amb un calaix. Un calaix ple de records, de moments, de situacions, que susciten, que provoquen, que remeten, però que també acusen, que increpen i que demanen. El film es construeix com un viatge de retrobament, no només amb tot el que va passar, sinó principalment amb aquells que van formar-hi part. No hi ha familiars, no hi ha amics, ni tan sols no veiem el rostre de l’autora —que és també l’entrevistadora— fins més de la meitat del film. Es posa el focus en aquells que, des de les institucions, des de les seves posicions de poder, des de les responsabilitats que encarnen, van formar part del procés. La policia que va portar el cas, la tutora de l’institut o el metge que la va atendre. I ella, que els hi demana, que els increpa, que, prenent agència, els confronta, ens dona l’esquena a nosaltres, l’espectadora. Perquè la conversa és seva, no pot ser de ningú més, però, potser, si no veiem la cara de qui pregunta, allò que escoltarem no seran les paraules d’una víctima, sinó les respostes d’un sistema. Les falles, els encerts, el dolor. No és fins que, en aquest viatge de retrobar-se, Magnani se’n va a Rio de Janeiro, la ciutat a la qual va marxar en fer divuit anys, la ciutat que la va acollir, la ciutat en què va esdevenir el seu cos un altra vegada. Només llavors, en la claror i el confort de l’abraçada amb la seva amiga, es revela aquest rostre. Només quan es reapropia del seu rostre és que aquest mostra a càmera. I només pot explicar-se aquest procés de cures des de la sinceritat d’una complicitat amiga. Així com Munich es mostra com una ciutat freda, aliena per la major part, quasi descorporalitzada, Rio de Janeiro permet a Magnani ficar-se entre la gent, acostar-se a la càmera, riure, estirar-se a prendre el sol. Encarnar-se.
Però el film no acaba aquí, com moltes d’aquestes històries, res no acaba aquí. Un mail, unes amenaces, i torna a començar. Convertits en ninots i calculadores, la policia encara no pot fer res. I només quan és massa tard es posa el sistema en marxa. Una promesa, una afirmació plena de decisió, de ràbia, de fermesa.
El viatge que fa Magnani és un punyent. S’explica amb la tranquil·litat d’algú que l’ha hagut d’explicar moltes vegades abans. Supura de coses inexplicables, i remet a forats guturals. Un retrat d’unes institucions que ens fallen quan més les necessitem, però alhora un testimoni al qual aferrar-se. Una reapropiació de la veu, una reapropiació de la història.


Deixa un comentari