Dao és un moviment circular perpetu, que flueix per totes les coses i uneix el món. Amb aquesta definició, impresa al negre fundacional de la pantalla, és com Alain Gomis presenta la seva estranya hibridació entre documental i ficció.

Una col·lecció de rostres obren la pel·lícula, confessant-nos amb la seva frontalitat, i en el seu diàleg amb la càmera que els registra, que el que s’està a punt de desenvolupar és un exercici que tendirà als límits de la recreació col·lectiva. Són rostres d’immigrants franceses d’origen africà, actrius i no professionals que conformen el repartiment i reben la directriu de decorar la realitat tant com vulguin, de reimaginar-se i redefinir-se, construir-se en una realitat de la representació a la mida dels seus desitjos, de les seves necessitats, de la seva cerca. S’anuncia com un exercici que recorda bastant a La Commune de Peter Watkins, pel que fa a l’exercici performatiu com a apropament mimètic cap a una recreació col·lectiva històrica. A Gomis, però, li mouen altres inquietuds. Per això, el seu exercici no té gens a veure amb un apropament anacrònic de les tradicions que representa, sinó amb una simulació més immediata i més materialitzable, lligada a altres punts de ruptura.

Dos rituals són el que estructuren la pel·lícula, que justament adopta aquesta forma circular i inacabable en la seva exhaustiva i festiva recreació. Els mateixos personatges protagonitzen, en dues realitats les quals no se sap molt bé si conviuen, un casament i una cerimònia de consagració a un difunt. La primera celebració és a París, en què la Gloria viu com la seva filla es casa. La segona té lloc a Guinea-Bissau, i aquí la Gloria visita des de França la llar dels seus avantpassats per recordar i consagrar al seu pare. En un vibrant muntatge en paral·lel, la pel·lícula balla entre aquests dos temps, aquestes dues realitats, que semblen recordar-se l’una a l’altra a la vegada que es reinventen amb cada dansa.

A mitja pel·lícula, un dels rostres trenca la transparència per retornar-nos a la frontalitat, i qüestiona a Gomis juntament amb la càmera que registra. Amb escepticisme, la dona li comenta al propi Gomis que potser aquesta recreació festiva dels rituals africans no comunicarà el que ell creu i vol comunicar. Davant la sorpresa del cineasta, conclou que potser depèn de qui mira. Des de llavors, sembla inevitable qüestionar-se pels interrogants que fins aleshores estaven latents, en relació amb una mirada postcolonial i les implicacions de la representació per a ulls aliens, forasters, distanciats. Les més de tres hores de metratge són suficients per suscitar aquestes consideracions, però també per desvirtuar i rehabitar els seus rituals des de la representació que són, reforçant la dimensió real per sobre de la simulada, la recreació per sobre de l’esdeveniment.

És així com Dao desarticula la mirada colonial i reivindica l’herència cultural dels vincles intercontinentals, imposant un exercici de llibertat absoluta en què les comunitats migrants poden oscil·lar entre continents, entre realitats, entre mons. La pel·lícula uneix amb la dansa, amb els cossos, amb les rimes que són les herències. La realitat esdevé ficció per esdevenir realitat, així com la mirada esdevé activa per implosionar en noves maneres de relacionar-se amb una memòria col·lectiva, a mesura que aquesta pren forma, a partir – i més enllà – de la representació.

Deixa un comentari