LO VELL I LO NOU

Quadern de notes sobre Locarno

El conegut gran festival de cinema d’autor internacional va tindre lloc al poble de Locarno, Suïssa, entre els passats 5 i 16 d’agost.

Locarno és un petit poble al cantó suís de Ticino, de la part italòfona de Suïssa. El festival de cinema que s’hi celebra, nascut el 1946, ha estat un referent i un moment important de la cultura cinematogràfica des de llavors. D’entre els festivals d’una escala semblant, com Cannes, Venècia, Berlín o San Sebastián, Locarno és dedicat, especialment, al cinema independent, les formes innovadores, i els autors inesperats.

Aquest any vaig tenir la sort d’assistir-hi per segona vegada, i en aquest article intento cronificar una mica les meves sensacions allà, polir i compartir les meves notes. Com no ha de generar curiositat un festival que s’autodenomina lliure, avesat al cinema que potser no es distribuirà mai a casa nostra? Compromès amb les formes més trencadores, però ubicat en un país que no vol posicionar-se internacionalment?

Què passa a Locarno?

Els allotjaments van, naturalment, cars, i buscadíssims d’un any per l’altre, així que el festival no brilla precisament per la seva accessibilitat. Si no és per amistats, com en el meu cas, o per la sort de formar part d’alguna de les –això sí, obertes i poc restrictives!– iniciatives de treball i campus del festival, l’estada pot arribar a ser caríssima. L’altra cara de la moneda d’aquesta inaccessibilitat és una de les grans virtuts de l’esdeveniment. Com a poble petit, els cinemes no sobrepassen els 20 minuts de distància l’un de l’altre, i les dimensions generen que difícilment puguis trobar-te amb projeccions exhaurides a quatre dies d’antelació. Et pots fer una programació a mida en directe, i topar amb l’oportunitat de contemplar, dia rere dia, les vestimentes i els caminars dels teus personatges preferits del festival, hi mantinguis una relació d’espectadora, de co-vianant, o d’amistat cinematogràfica. L’ambient és francament petit, lliure i acollidor, per no parlar de la preciositat i meticulositat de l’entorn i les instal·lacions.

  • Q&A amb Hong Sang-soo, Kim Min-hee i Park Miso. Després de cada première del Concorso Internazionale hi ha un Q&A obert a tothom amb els principals membres dels equips. Tots els Q&A estan penjats al canal de youtube de Locarno.

Els valors del festival, concebut el 1946 al país de la neutralitat són clars i integrals: ser una plataforma de descobriment, d’avantguarda i generació de debat – i mercat – sobre les formes cinematogràfiques del present i el futur. A banda de la competició internacional (verdaderament internacional), compta amb altres seccions tan interessants com Cineasti de Presenti, Open Doors Screenings, Historie(s) du Cinema, sempre una Retrospettiva o l’enorme competició de curtmetratges anomenada Pardo di Domani. Aquests titulars, visibles a la pàgina web, a les parets, i a cada discurs parlat, no enganyen: la fixació per la pau internacional, la llibertat, i les formes del present-futur és real i es materialitza, com a mínim a la seva manera, any rere any.

Un festival de gaudidors

Tot i això, val a dir que a Locarno hi ha pel·lícules per a tots els públics. De més o menys popularitat, de més o menys unanimitat en percebre-hi la bellesa, de més o nul compromís polític. En un bar, el director banyolí Albert Serra em va donar les següents declaracions exclusives: li agrada el festival de Locarno perquè, en celebrar-se a mitjan agost, s’hi troba la gent a qui de debò li agrada el cinema, que el prioritza a les seves vacances amb la família. També va dir que ha estimat el festival des que hi va venir d’espectador d’adolescent fins que va guanyar el reconeixement més gros el 2013, i que en continua gaudint el dia d’avui. No és estrany, clar. Però bé, si concordo amb ell és en el fet d’afirmar que el festival de Locarno és un festival de gaudidors.

La primera quinzena d’agost li dona un aire sabàtic, de descans. No només importa el cinema, importa el riu, importen els barets, importen els gelats després de la projecció a la fresca, i això es pot notar en una gran majoria d’assistents. Locarno i Lugano són part dels grans balnearis de la regió de Ticino, i això i el Glamour converteix el festival en una gran convenció de gaudidors, i una gran oportunitat per certs senyors i senyores de venir a mirar poques pel·lícules i prendre molt el sol. O prendre molt d’alcohol. Tot acaba essent compatible. Així doncs, és fàcil crear la teva pròpia selecció de pel·lícules, no necessàriament cal passar pel rar, s’hi val quedar-se còmodament a les cadires de plàstic de la Piazza Grande mirant només les pel·lícules més convencionals.

Enguany, el festival es va inaugurar amb una projecció a la Piazza Grande que va deixar clares les intencions de la secció. La secció de la Piazza Grande és l’emperadora del festival, es fa en un cinema a la fresca, el més gran d’Europa (8000 cadires, i fa sold-out!), i recull pelis premiades a festivals, premières, els premis honorífics i els discursos. La inaugural d’enguany, va ser una coproducció francesa, belga i sueca, Les Yeux Verts. És una història sobre la Chaya, una nena d’onze anys, i el seu germà Nour. Han emigrat de l’Iraq fa poc, i es troben sols sota la gran responsabilitat d’una França que no els acull, el que genera un xoc de resignació al germà gran i un viatge de fantasia a la petita. La pel·lícula els segueix als dos. Entra subjectivament a la fantasia de la Chaya, i alhora resta en la duresa de l’hospital amb en Nour, així que en resulta una ficció clarament juganera amb la mescla de gèneres. Per desgràcia, el més important d’aquests gèneres acaba essent un realisme social redundant i exhaurit, que li treu al film força de la seva possibilitat d’unicitat.

L’any passat, la secció de la Piazza Grande va comptar amb una densitat molt més grossa de Star System, incloent una visita de Jackie Chan, o les projeccions de les grans guanyadores de Cannes, It was just an accident (inclosa la presència de Jafar Panahi) i Sentimental Value.  Aquest any, pel que he sentit, la major part de la selecció ha quedat més accessòria i sossa.

Aquesta petita anècdota em sembla un bon resum per parlar de l’aposta del 2026 al festival: minimitzar l’espectacularitat de cares enfora, per explorar un ventall d’històries molt més gran i divers.

El 2025, la programació de les seccions més grosses estava molt directament enfocada al cinema d’autor. Les pel·lícules teixien entre elles una constel·lació d’humanitat latent compartida, tramada entre grans noms: Ben Rivers, Naomi Kawase, Radu Jude. També hi havia molt de cinema italià. Aquest any, la programació s’ha repartit entre cineastes no tan anomenats, de països escampats pel món. En el meu recorregut, he identificat pàtries individualitzades, pel·lícules efusivament i inevitablement localitzades en els seus territoris – o en els que esmerçadament intenten representar –, mostrant l’excepció i la riquesa de cadascun, de pàtries pròpies.

Ha estat preciós, doncs, poder visitar totes les singularitats i cultures que us descriuré a la segona part de l’article. Tanmateix, hi ha alguna cosa que patina en creure que la neutralitat es pot assolir en la programació de dues pel·lícules ucraïneses, una palestina premiada, i una secció separada anomenada Open Doors. Entre caricatures de Donald Trump, penso que d’aquí plora la criatura. La pluralitat ajuda, és clar que sí, sobretot si impacta en la programació arreu, però escoltar les veus de tothom i no dir-ne res és el que porta passant des que existeix internet. I davant d’una contemporaneïtat detestable i la gran crisi de drets humans que ha tingut lloc entre el 2025 i el 2026, una diversificació de la programació em sembla una pronúncia ínfima per un festival que diu advocar per la llibertat des de l’eina instrínsecament transformadora que pot ser el cinema independent. Al cap i a la fi, Locarno continua essent un festival absolutament sense banderes. Tret d’una concentració pacífica pactada amb l’organització, amb els noms de 60.000 palestins assassinats durant l’últim any, sobre una tela. I la bandera de la pell del lleopard, símbol que oneja per tot arreu i sobre qualsevol tonteria de marxandatge.

  • Vinyeta satírica del fanzine grinfie sobre la cooperació del festival amb el capitalisme i la manera estatunidenca de pensar el present. Grinfie és un quadernet diari en físic que pots trobar cada dia a les primeres hores escampat per alguns cinemes, on hi ha crítica accessible i escrita per joves sobre les pel·lícules de la secció Cineasti del Presente, amb una vinyeta a darrere. Podeu espiar-los al seu instagram @grinfiefanzine .

Dins del marc artístic i les infinites banderes blanques, em sembla que Locarno no deixa de ser un gran festival, un escaló més per la permanència del capitalisme. Un germà revoltós però pacifista de la resta. L’ordre del festival durà noves finestres per alimentar els nostres criteris i per il·luminar, de manera conjectural, els camins del futur de la indústria de raros i pobres que ens ocupa, el cinema independent. Algunes pel·lícules d’arxiu o documentals aconseguiran un espai a la gran pantalla i faran la volta al món, mentre de la resta se’n parlarà pels carrers més exclusius, això sí, testimoniant i sempre gaudint, la discrepància que ens torna sensibles i polítics.

  • Panells pel poble de Locarno.

El meu gran descobriment a Locarno, aquests dos anys, ha estat aquesta discrepància que intento descriure. Quan parlo de sensibilitat i política, ho faig seguint el que vaig retenir de Jacques Rancière, filòsof d’estètica. Entès per mi, exposa que és en el desacord en allò sensible (físicament i emotivament) que s’obre l’espai per construir noves idees polítiques. Això posiciona l’art com un vehicle imprescindible per generar aquests desacords. Diu més: no hi ha art si no hi ha tensió o desacord. Doncs bé, mirant pel·lícules i xerrant per aquests carrers he trobat tota mena de desacords, tota mena d’amants del cinema fets cadascun a casa seva, amb bagatges i dogmes que poc tenen a veure amb els meus. A banda de la gran diversitat de pel·lícules, han estat ells, discordants gaudidors, que m’han obert noves maneres de mirar. Alguns m’han parlat del festival com unes grans vacances per a adults a qui els agrada el cinema, d’altres com un poble on es crea comunitat, i fins i tot he sentit dir que era una excusa per fer una gran orgia. Dit això, ja no em dilato més en parlar de pel·lícules.

L’any passat vam poder veure moltes joies de Locarno durant el màgic moment de finals d’hivern en què, a Barcelona, conflueixen el D’A amb l’Americana amb la mostra de cinema llatinoamericà. Algunes han passat a la història d’aquesta revista, com Dry Leaf. D’altres, igual de bones, han tingut un pas més discret per la ciutat comtal, amagades en alguna mostra recòndita dels Verdi, el Zumzeig o els Girona. Així doncs, per la informació de tothom i per fer saber les meves opinions, us preparo un gens modest recull de les pel·lícules que ens esperen. Estan distribuides per categories. Als gaudidors, prepareu les watchlists ;).

Què s’hi ha vist, a Locarno?

Pel·lícules premiades

You don’t belong here, Florin Șerban, Romania. PARDO D’ORO.
You don’t belong here parteix d’un assassinat a un home gitano per part d’un grup de neonazis. Al llarg de la pel·lícula, un pare cirurgià i el seu fill, un adolescent sense massa ambició,  – els dos amb interpretacions magistrals –, romanesos, enfronten efectes col·laterals d’aquest assassinat. Ho fan individualment i en silenci, però sovint concurrent els mateixos espais, compartint algunes escenes. La ciutat que els acull es retrata freda i inerta, igual que ells i els seus conflictes. Es genera una atmosfera, no se sap si des de dins dels personatges o des de fora, on tot és distant, asèptic, repressiu, i aquesta atmosfera arriba absolutament a tots els racons. La direcció és enginyosa, la major part de l’estona. Al cor de la qüestió: masculinitats repressives i repressores propagant-se inevitablement, com l’auge del racisme i la desaparició de la comunicació humana. La pel·lícula que Locarno ha premiat és un thriller social i psicològic narrat a la romanesa. Personalment… No em va dir tant, i no passa cap barem del test de Bechdel.

Nowhere to Lay My Eyes, Hong Sang-soo, Corea del Sud. MILLOR DIRECCIÓ i MILLOR INTERPRETACIÓ.
Els lleopards de plata i bronze, a la millor direcció i interpretació, van anar per Hong Sang-Soo i Kim Min-Hee, amb Nowhere to lay My Eyes. L’última pel·lícula d’aquesta parella d’estimats s’agermana molt amb la prèvia, What Does That Nature Say To You. Per segona vegada consecutiva, la mirada i el judici de la família sobre l’Artista se sumen al ja habitual tema de Sang-soo, les converses amb una artista protagonista, aquest cop una Kim Min-hee per qui el sentit de la vida es recull en els curtmetratges experimentals que fa fora d’horari laboral. Amb What Does That Nature Say To You, també comparteix el format de càmera austera i pixelada i una família poc arquetípica.

És realment bonic que s’hagin endut el guardó a millor direcció i interpretació! La llibertat del grup d’actors és una preciositat, en aquesta història, i el muntatge ho deixa veure. És possible mirar la pel·lícula només fixant-te en la diversió i la improvisació d’uns personatges que, acumulativament i davant la càmera, van construint les relacions que els vinculen. Com ens sol passar amb el director sud-coreà, la commoció és difícil d’escapar, per tots ells i per nosaltres, i sembla que l’austeritat en els recursos i els personatges encara ho accentua. Gràcies, Hong, life is worth living and recording.

La ilusión de un verano sin fin, Alessandra Sanguinetti, ARG/EEUU. PARDO D’ORO de la competició CINEASTI DEL PRESENTE
La ilusión de un verano sin fin és una de les grans revelacions d’aquesta edició. Un documental filmat al llarg de vint-i-cinc anys a la Patagònia Argentina, sobre uns mateixos personatges. També va estar al festival de San Sebastián. Me’l vaig perdre contra la meva voluntat, però no se m’escaparà. A qui li interessi, li deixo al final de l’article una nota que explica de què va1.

At Night, Beatrice Gibson, UK. MILLOR DIRECCIÓ EMERGENT de CINEASTI DEL PRESENTE
At Night és un projecte mutat, viu, de la Beatrice Gibson. De nit a París, filma humanes, amigues i referents en trobades inspiracionals. Els pregunta qui són, les escolta i les observa, tot està vertebrat pel seu autoretrat. És fàcil intuir històries a cada cantonada, quan caminem per una ciutat gran. Aquesta pel·lícula fixa la càmera en unes quantes, i les agermana, donant-nos una sensació de passeig omnipresent i una finestra des d’on admirar-les amb una mirada tendra, i una autoconsciència de valors, feminisme i interseccionalitat que no són tan habituals de veure a 2026.

Que hagi guanyat el premi a millor direcció novella em sembla una molt bona notícia per les formes experimentals, econòmiques, i que aposten per l’escolta humana, i per allò que tenim al costat. Un bon auguri!

Revolutionaries Never Die, Mohanad Yaqubi, Palestina. PREMI ESPECIAL DEL JURAT de CINEASTI DEL PRESENTE
Revolutionaries Never Die fa un viatge en el temps al passat de Palestina, rememorant l’obra de la cineasta i periodista Jocelyne Saab. És una carta de resposta al seu arxiu, filmada de veu en off i trossos de present, que clama que l’arxiu no és per preservar, sinó per ser reactivat. M’alegra que se li hagi donat reconeixement.

Ego Reach We All (Our Time Will Come), Amartei Armar, Ghana. PREMI MILLOR INTERPRETACIÓ de CINEASTI DEL PRESENTE i PREMI PARDO FOR CHANGE
Ego Reach We All és un clar viatge de l’heroi de l’Owusu i l’Adobea, germà i germana orfes, que surten cap a la ciutat a buscar a la seva mare desapareguda. A Accra, la capital de Ghana, es troben una banda de joves que viuen junts, en comunitat, als afores i com lladres. És amb ells amb qui travessen per primer cop les brutícies i tresors de la gran ciutat.

Si bé la narrativa de la pel·lícula és perfectament clàssica, em van impactar molt les interpretacions de tots els actors, també secundaris i figurants, qui conformen el gran cor del film. No només semblen una representació absolutament realista o versemblant de la ciutat, sinó que tots i cada un d’ells actuava amb una força i una convicció, un carisma i una veritat molt emocionants i impactants. Per mi les interpretacions van ser una experiència quasi Pasoliniana, i pel jurat s’entén que també.

Pel·lícules en pàtries

Amb Ego Reach We All inicio el paquet de les pel·lícules més localitzades i arrelades al seu territori, que encara que expliquin històries universals, no podrien succeir enlloc que no sigui allà on s’han filmat. Com he explicat, aquest gènere ha estat el que més ha marcat el meu recorregut pel festival, aquest any. A partir d’aquí, tot és acumulatiu. Començaré amb una Ucraïna sociològicament molt precisa:

I Rarely Wake Up Dreaming, Isabelle Stever i Anna Melikova, Ucraïna.
I Rarely Wake Up Dreaming – una de les meves favorites – inicia amb l’acord de compromís de parella entre l’Olha i l’Oleh, que coincideix en temps amb la transició de gènere de l’Oleh (noi trans) i amb l’inici de la invasió russa a Ucraïna, el febrer del 2022. Quan es dirigeixen junts a la frontera, a ell no el deixen sortir, al·legant que tots els homes han de romandre al país i allistar-se a l’exèrcit. Des d’aquest punt, s’inicia una road movie a la inversa, cap als confins del propi país i la relació.

Hi ha una transfòbia latent amagada a les institucions, les famílies i les expectatives de la parella que, en aquesta torsió de la vida, explota davant l’Oleh i la seva identitat individual i d’enamorat. La mirada de les directores, Isabelle Stever i Anna Melikova, parella berlinesa a la vida real i persones a qui tenir en el radar, és sensibilíssima i empàtica, d’una intimitat que només pot ser aconseguida amb grans dosis de col·laboració i respecte. És ben bé així com van explicar que es va desenvolupar el film.

Continuo amb una bateria de joies entranyables:

  • Demony és una pel·lícula ucraïnesa que es va projectar a la secció Cineasti del Presenti. És una tragicomèdia romàntica divertidíssima, amb molta cultura popular, sobre el mal amor o l’amor boig que pot néixer a pocs metres d’una guerra.
  • Dels curts que vaig veure a Open Doors Screenings en destacaria Goat, una comèdia barroera de sèrie B sobre deutes no pagats i cabres, i sKINs_Addis Abeba, un assaig sobre la capital d’Etiòpia feta personatge i poesia. Us en deixo les fitxes al final de l’article2.
  • Maids Of Petroleum, (competició de curts Pardo di Domani) és un curtmetratge documental que segueix i presenta les Maids of Petroleum. Són totes les adolescents d’un poble petrolier de Califòrnia, que només té d’especial la fàbrica de petroli. Cada cinc anys, competeixen en un concurs de tradició i cheerleading per veure qui serà la següent Maid Of Petroleum, tot fent un culte a la feminitat nordamericana i al petroli. Us recomano investigar-lo3, el to i la imatge del documental són implacables, i veure’l és molt esfereïdor i una mica divertit.
  • Una història sobre un estiu assolellat a Sardenya, L’Estate Che Finì Due Volte – projectada a Locarno Kids Screenings – parla cruament del dol de l’Alessandra (11) sobre la seva mare. Hi ha aventures, però sobretot silencis, fantasmes i sang. Fa por, tanta com en fa el final de la infantesa: el tipus de por que ens feien els animes de Ghibli. Tot és cremat. Em va deixar sòrdida i seca i em va recordar als meus fantasmes familiars. És una pel·lícula petita i singular, us en deixo al final de l’article una bonica nota del director4.
  • En canvi, Tear Gas, una història de cerca i encontre localitzada en mobilitzacions reals a Geòrgia, sento que es perd en el dolor i el concepte i no acaba de deixar entendre de què van les mobilitzacions ni els malsons dels protagonistes. Té una bona forma de producció – de mànec d’escombra –, i transmet sentiments. Potser el seu defecte és precisament estar hiperbòlicament localitzada.

Per tancar aquesta secció i obrir la següent, parlaré de la preciosa Lejos de los árboles, coproducció catalano-peruana dirigida per la nostra Meritxell Colell, i premiada per la crítica.

Pel·lícules de l’esfera de la contemplació

Lejos de los Árboles, Meritxell Colell, CAT-PERÚ. PREMI DE LA FEDERACIÓ INTERNACIONAL DE CRÍTICS (FIPRESCI). Competició Internacional.
Lluny dels arbres significa estar lluny de la terra, lluny de la llengua i les arrels. L’Angélica Castelló (Adela) és gravadora de sons, a la ficció i a la vida real, i arrel dels cassettes del seu avi – peces d’arxiu reals – navega pel Perú descobrint la llengua del Quechua. Lejos de los árboles és una pel·lícula que reposa sobre els mots dels dos idiomes que retrata, que a la vegada reposen sobre la natura, i sobre el passat. Tots aquests temes s’obren a través d’unes imatges paisatgístiques impressionants que, tantmateix, s’amalgamen perfectament amb imatges d’arxiu i el fil de la història de l’Adela i en Lucho (José Luis López Cama).

Els dos protagonistes, artista sonora i guia de muntanya, són dos personatges sensibilíssims, i la pel·lícula fa el regal a la humanitat de presentar-nos-els amb una generositat esfereïdora. El mèrit del muntatge és molt gros. La Meritxell Colell i l’Anna Pfaff tenien moltíssim material a escollir, i han aconseguit seleccionar-lo i disposar-lo d’una manera miraculosament orgànica, en favor dels protagonistes i la seva evolució. Per aquells qui tinguin la paciència d’escoltar-lo amb tots els sentits, el film serà transformador, i a més, com a catalans, és segur que el tema de la llengua ens estova el cor. Podreu veure Lejos de los árboles i conèixer la Meritxell entre el 13 i el 22 de novembre al festival l’Alternativa de Barcelona. Us recomano encaridament que hi aneu!

Rehmat, Gurvinder Singh, Índia-França. Competició internacional.
Si seguim en l’esfera de la contemplació, hi ha Rehmat, una pel·lícula que adapta tres relats entrellaçats ubicats a la zona del Panjab. El 1947 es va donar la independència a la colònia britànica de l’Índia, resultant-ne la divisió en els dos estats actuals de l’Índia i el Pakistan. El Panjab – un territori amb cultura i llengua pròpies – va ser una de les dues províncies que va ser dividida entre els dos estats seguint línies religioses, involucrant una crisi mortal, migratòria i de violència institucional no escrita, traumàtica encara avui dia pels habitants de la zona. El film, amb aquests tres relats poètics i morals de l’escriptora Ajeet Cour5, feminista i realista, deixa entreveure les cicatrius del territori sense concentrar-se gens en les seves causes, resultant en un passeig panjabi de calma violenta i silenciosa entre una riquesa de testimonis de totes les edats, en pobles reals. Val la pena escoltar aquesta pel·lícula, inspirar la pols, i indagar en les preguntes que enceta.

Seize Moments de ma Vie, Albert Serra, França-Espanya. Secció Fora de Competició.
L’esperada Seize Moments de ma Vie, d’Albert Serra, filmant un concert de l’Ingrid Caven, una de les actrius recurrents del gran R. W. Fassbinder, és un viatge ben diferent d’aquesta esfera de la contemplació. Es tracta d’un concert posat en escena amb la primera finalitat de ser filmat i esdevingut cinema. Ella brilla en les lletres, els matisos i una sinestèsia devastadora en cada paraula, recitant sobre una música rítmica, envolvent i hipnòtica pels disposats a submergir-s’hi. Els qui hem passat alguna temporada engolits pel monde du cinema la podem escoltar, i deixar-nos portar per una gran veu explicant-nos, com còmplices a major o menor escala, com la voràgine cultural va ser plantada, soferta i commemorada en la seva vida. És una oda a qualsevol mena de creació, i un regal als sentits. Pròximament serà projectada a Barcelona.

Hearing, Lê Bảo, Vietnam. Competició Internacional.
Hearing, del Vietnam, és una llarga (128’) entrada al món solitari de Ninh (Nsưt Nguyễn Quốc Tuấn), un home de mitjana edat amb el cor recentment trencat que es dedica a instal·lar medidors de decibels en diferents indrets. La pel·lícula juga a detenir-se en diferents costums de la seva generació i l’anterior, especialment els que generen alguna raresa sonora, al voltant de Ho Chi Minh City o Saigon, una regió del sud-est del Vietnam. Mentrestant, trena – i aquest és el punt principal del film – el poder transformador de la imatge lenta amb el silenci i l’èxtasi sonor. També és aquest joc, imprevisible, entre els tres elements, el que li ha fet guanyar a la pel·lícula alguns comentaris d’incomprensió i arbitrarietat. A mi em va agradar. A Cineuropa en podeu llegir una crítica entesa6.

Entro en el camp d’exploració dietària amb l’assaig d’Ana Vaz.

Exploracions personals

Hanabi, Ana Vaz, França-Brasil. MENCIÓ ESPECIAL de CINEASTI DEL PRESENTE
Ana Vaz acabarà amb tots nosaltres. Partint del Diario de un cerebro radioactivo de l’escriptora Yoko Hayasuke, fa un videoassaig associant imatges gravades per ella al llarg de deu anys. Hanabi, el diari i la pel·lícula, parlen de la continuació de la vida a Tokio i voltants després del desastre nuclear de Fukushima, arran del terratrèmol de Tōhoku el 2011. D’una transmutació obligada de milions de cossos humans. Entre altres, hi ha llums de colors, dofins nedant coralment, aigua blava i sons industrials.  Imatges de ciutat i natura que s’obren i tanquen com focs artificials.

Vaig veure com a mínim tres pel·lícules més fetes de forma casolana.

D’Ici Là, FR, Competició oficial
Amb poquíssim equip, la directora Sarah Leonor ha muntat aquest petit tresor de la competició internacional. Fa un viatge contemporani per tres històries entrellaçades en el seu indret natal, un poble de muntanya a la serra dels Vosges, al nord-est de França. Els personatges i els relats són entre el corrent i l’extraordinari, d’aquells que enceten l’ànima, i el global de la pel·lícula fa un retrat tranquil i entranyable, humà i pur, de l’espai i una certa manera de viure. La recomano.

I Love You I Leave You, Moris Freiburghaus, Suïssa. Panorama Suisse.
Una altra de les meves pel·lícules preferides del festival va ser aquest documental-diari d’en Moris Freiburghaus sobre el seu amic Dino Brandâo, i la seva relació d’amistat al llarg dels mesos en què en Dino es troba en episodi maníac pel seu trastorn bipolar. En Dino és músic, i la seva creativitat s’expandeix en els moments en què pateix per la condició bipolar. Són mesos molt durs per ell i pels qui l’acompanyen. En aquesta ocasió, en Moris fa de gran suport, i té la lucidesa de gravar-ho tot. Amb la banda sonora composta pel mateix Dino, considero que el film té una sensibilitat excepcional i difícil a l’hora de mostrar sense filtre ni condescendència com es poden viure aquesta mena de situacions, i que capta enormement la bellesa d’ambdós. Formalment és un diari molt interessant.

Ja per acabar, faré quatre recomanacions breus, no amb menys importància.

Una és Übergang, documental alemany, gravat pels carrers de Berlín, fet a base d’arxiu visual i sonor, al voltant d’una pel·lícula inacabada del cineasta i filòsof Thomas Heize, ja difunt. L’obra reflexiona al mateix temps sobre el desenvolupament del Berlín Oriental, tema obsessiu de Heize, i sobre què implica, existencialment, fer cinema. Molt recomanable.

En segon lloc, Violence du corps de l’altre, que comparteix amb Teodor Bûtanescu (protagonista de You don’t belong here) la menció especial a millor interpretació, per Xavier Bergeron. La ficció quebequesa explora un personatge que subministra eutenàsies d’incògnit a persones en patiment. Ella, Larissa Corriveau, és un personatge fosc i solitari que es va creuant amb d’altres, lligada per pactes de mort. La pel·lícula fa poc més que seguir-la deambulant pel Quebec en 16 mm, i posar-la a interactuar amb els seus patrons.

Objet A, d’Alemanya, és una exploració d’una parella de cirurgians implacable i les seves compulsions fetitxistes. Tot el film està fet d’ella i ell buscant fetitxes, en una mena de via d’escapament postmoderna. Recorda una mica a Crash, de Cronenberg, però en un to quotidià. I filma mans i detalls amb una inspiració Bressoniana. Podria ser un assaig amb personatges, i alhora és tan postmoderna que podria ser res de res.

Per últim, volia mencionar Manhunt, una història canadenca sobre la violència, solitud i masculinitat irreparable de dos nois joves, que intenten fugir al nord per desaparèixer de les seves vides. Dura de processar, se’n va parlar tant que estava convençuda que guanyaria algun premi. No va ser així, però estic segura que arribarà a Barcelona d’una manera o altra.

Així acabo aquesta gran bateria de recomanacions i paraules. Espero que n’hàgiu pogut treure alguna cosa, i que ens puguem trobar aviat posant desacords en comú. <3

  1. La nota sobre La Ilusión de un Verano Sin Fin: https://cultura.cervantes.es/FichasCulturales/FichaActividadCultural.php?id=a0USo00000d7shxMAA . ↩︎
  2. Els meus curts preferits d’Open Doors Screenings: Goat https://www.locarnofestival.ch/festival/programme/film.html?fid=1522a0d2-0d0b-416b-beab-fc3344c6d315&eid=0 i sKINs_Addis Abeba https://www.locarnofestival.ch/festival/programme/film.html?fid=26b9ad5a-9648-4d47-81cf-788a6b3d21ad&eid=0 ↩︎
  3. Maids Of Petroleum, un curtmetratge documental a investigar: https://www.locarnofestival.ch/festival/programme/film.html?fid=f1152b08-84bb-48f8-b277-95012f60a5d2&eid=0 . ↩︎
  4. Bonica nota del director sobre L’Estate Che Fini Due Volte: https://www.lightsonfilm.com/estatechefiniduevolte.html ↩︎
  5. Ajeet Cour, l’escriptora feminista i realista índia dels relats que adapta Rehmat. https://www.thetalentedindian.com/ajeet-cour-a-writer-and-a-feminist-voice-in-indian-literature/ . ↩︎
  6. La crítica entesa sobre Hearing. https://cineuropa.org/es/newsdetail/494405/ ↩︎

Deixa un comentari