És difícil fer una crítica d’una pel·lícula com aquesta perquè és un autèntic miracle que existeixi. Fer cinema palestí ha estat sempre una cursa d’obstacles, i encara més en les circumstàncies actuals. Palestine 36, d’Annemarie Jacir, és una producció ambiciosa que ha trigat anys a materialitzar-se, ha reunit més de vuitanta fonts de finançament i vint productores de diferents països, i ha patit múltiples vicissituds i ajornaments a causa del genocidi. Després de l’esclat de la guerra el 2023, el rodatge es va haver de traslladar en gran part a Jordània, tot i que Jacir va insistir a rodar també a Palestina: no volia que la pel·lícula, com els palestins, es fes a l’exili. Hi ha molts escenaris possibles en què no s’hauria arribat a fer mai. I, tanmateix, aquí la tenim.
És també el tipus de pel·lícula que realment vols que t’agradi i que, mentre la mires, et porta a negociar amb tu mateixa, pensant que potser es tornarà més interessant a mesura que avanci el metratge. Però el cert és que Palestine 36 és una pel·lícula extremadament imperfecta, amb un guió dispers i personatges poc desenvolupats, que sembla confiar que ens importaran simplement perquè simpatitzem amb el poble palestí (i, en part, té raó). La direcció de Jacir és didàctica, gairebé asèptica, a voltes encarcarada, i la seva ambició èpica no es tradueix pràcticament mai en l’emoció ni la força cinematogràfica que requereix la història. Una història que hauria d’enfurismar-nos i commoure’ns acaba tenint, en alguns moments, l’efecte d’una conferència del departament d’Història de la universitat. El debat etern entre la importància del tema i la qualitat de la pel·lícula torna a fer-se present.
Els actors tampoc no sempre aconsegueixen insuflar vida als personatges. Robert Aramayo, que hem vist a El senyor dels anells i Joc de trons, em resulta poc convincent com a sofisticat oficial de l’exèrcit britànic, i Jeremy Irons sembla interpretar-ho tot amb el pilot automàtic posat, mentre que la gran Hiam Abbass està del tot desaprofitada. La colorització amb IA de les imatges d’arxiu, tot i que entenc la decisió creativa, tampoc no funciona i acaba generant un cert efecte de ridícul. Tot plegat té una rigidesa de cartró que fa pensar que la pel·lícula està més emmidonada que els vestits d’època dels seus protagonistes.
Però seria injust quedar-se en les imperfeccions, perquè Palestine 36 també té molts encerts. D’entrada, la decisió de fer una pel·lícula de gran pressupost sobre un episodi poc conegut de la història de la pèrdua de sobirania del poble palestí, situant-ne la despossessió molt abans d’una altra catàstrofe més coneguda (la Nakba de 1948) i recordant que, abans de convertir-se en eterns refugiats, els palestins ja tenien una societat, una vida política i un projecte col·lectiu propis. La pel·lícula inscriu aquesta pèrdua de sobirania en el context del colonialisme britànic, centrant-se en com els anglesos van establir les infraestructures polítiques i administratives que van fer possible l’opressió dels palestins i van contribuir a configurar una realitat tràgica que perdura fins avui. M’interessa especialment que el sionisme aparegui sovint com una força que opera fora de camp, mentre que el poder colonial britànic ocupa el centre de l’escena. Perquè, si alguna cosa han demostrat els anglesos, és que tenen una llarga experiència “merdejant” intensament en els afers d’altres països i deixant-hi un llegat de dolor que no s’esborra quan decideixen retirar-se’n.
Un altre dels encerts és la visibilització de les dones en la lluita per l’emancipació. Tant les revolucionàries del món rural com les dones educades dels centres urbans apareixen com a subjectes polítics, amb idees i voluntat pròpies, i no com a simples comparses dels homes que protagonitzen la resistència. Ah, i una abraçada als àrabs acomodats que, per una barreja d’ingenuïtat política i de mirar pel benefici propi, li fan el joc a l’enemic fins que acaben traïts, igual que la resta dels seus compatriotes. Us sona?
Entre els actors, destaca el carisma del debutant Karim Daoud Anaya, que ens deixa amb ganes de veure’l en més pel·lícules, i el del veterà Saleh Bakri, sempre magnífic, especialment en l’escena en què els britànics li llancen un dòberman al damunt i ell acaba esclatant a riure. Enmig de tanta solemnitat, aquests moments de vida són especialment valuosos.
Una altra escena que resumeix molt bé el sentit de la pel·lícula és la del capellà cristià i el nen. A través d’un exercici de força en què cadascun pressiona els dits de l’altre, el capellà li ensenya que no sempre guanya qui té més força, sinó qui és capaç de resistir durant més temps. Una lliçó que sembla que tota persona palestina ha rebut marcada a foc en algun moment de la seva vida. Però resistir no és només aguantar els cops: és continuar organitzant-se, mobilitzar-se i lluitar per poder seguir vivint a la pròpia terra.
Al capdavall, el valor de Palestine 36 no rau tant en la seva execució tècnica imperfecta com en la necessitat de la seva existència i en el valuós missatge que transmet. Les catàstrofes humanes són sovint prolongacions de conflictes històrics, herències del colonialisme i de les intervencions destructives occidentals. El 1936 no és un passat remot, sinó un capítol d’una història que continua oberta i que no deixa de repetir-se. I davant d’una història que sembla condemnada a repetir-se, la resistència no pot limitar-se a sobreviure: cal mobilitzar-se, lluitar col·lectivament i continuar existint. No hi ha cap garantia de victòria, però tampoc no hi ha futur possible sense lluita.
Deixa un comentari