Aftersun (2022) és un drama d’autoficció escrit i dirigit per Charlotte Wells. Aquest film narra les últimes vacances que Sophie (Frankie Corio) passa amb el seu pare (Paul Mescal) a Turquia abans que aquest perdés la vida. En aquesta autoficció la directora proposa un imaginari infantil en el qual, l’espectador no pot diferenciar quins records són reals i quins imaginaris. El personatge principal intenta connectar amb ella mateixa a partir de les cintes de vídeo d’aquest viatge, que no només va ser l’últim que va viure amb el seu pare, sinó que també va representar un punt d’inflexió a la seva vida, ja que fa el pas de la infantesa a l’etapa adolescent. Wells explora la relació de l’espai amb el temps i la seva pròpia subjectivitat amb uns records contradictoris, indirectes i camaleònics¹.
Charlotte Wells és una directora escocesa que va fer el seu debut en l’àmbit del llargmetratge amb Aftersun, però ja havia realitzat tres curtmetratges on començava a experimentar amb la temàtica de l’absència, conceptes, propostes visuals, treballs de càmera… Podríem categoritzar-la com a una cineasta de la memòria juntament amb altres directors com François Truffaut o Carla Simó. El seu primer curt Tuesday, ja trobem el conflicte que més endavant desenvoluparà a Aftersun, que és la impossibilitat de poder reconstruir a la figura paterna. La protagonista va per casa i tracta d’acular-se a una persona que ja no hi és².
Els curtmetratges posteriors són Laps que retracta una experiència d’un assetjament sexual que va patir la directora al metro de Nova York i Blue Christmas, un curt tragicòmic en el qual explora la intimitat d’una família desestructurada a l’escòcia dels anys 60.
La directora ha esmentat diverses vegades que aquesta obra té una base a la seva infància. Tot i que no és una construcció exacta, sí que és un apropament al procés de metamorfosi de la protagonista que encara no comprèn la situació emocional del seu pare. La ficció dialoga constantment amb l’autobiografia, d’una forma més o menys intencional³. Aquest film, com la gran majoria d’autoficcions escrites per dones, no pretenen ser una representació fidel de la realitat, sinó un viatge emocional en el qual exploren el seu passat a través de diferents perspectives.
En l’àmbit formal, a Aftersun es pot veure de forma molt nítida la veu de la directora, que a través de les seves decisions estilístiques reforça la subjectivitat de l’obra, que està explicada des de la perspectiva de la Sophie d’onze anys que és una narradora poc fiable (ja que l’obra es construeix a partir de les seves memòries).
Un detall compositiu molt important, és que el personatge d’en Calum passa molt de temps donant l’esquena a l’espectador. A la primera nit d’hotel, la Sophie està estirada al llit, i a un costat trobem al seu pare al balcó. Està d’esquena i tremolant, no es pot veure d’una forma clara, però es pot percebre la complexitat emocional del pare⁴. La composició d’aquest pla és intencionada, el públic no pot veure l’estat d’en Calum de forma explícita, igual que la Sophie d’onze anys tampoc ho pot veure per la seva edat. Wells aconsegueix que mirem el film a través de l’òptica de la Sophie nena, amb la mentalitat de la Sophie adulta. L’autora ens convida a fer el recorregut emocional de la protagonista adulta, i anar entenent a la seva figura paterna conjuntament amb ella. En el cas de les autoficcions, és molt important que l’autora no només expliqui la seva història a través de paraules o gestos, sinó que la direcció artística també ha de servir per aprofundir en la part més emocional; en les coses que es poden veure, les que es volen veure i les que s’amaguen amb plena consciència.
La directora descriu que la seqüència del somni en la que la Sophie adulta es troba al seu pare a una festa, simbolitza un espai en el qual “la realitat i alguna cosa fora de la realitat es troben”, aquesta cosa fora de la realitat, podria estar relacionada amb les experiències del passat. Ella mira les gravacions de gran per la seva pròpia voluntat. Per tant, ella decideix enfrontar-se al seu passat perquè encara s’hi sent lligada, i busca l’afecció del seu pare perquè li digui alguna cosa sobre el seu present. Dyer i Mecija expliquen al seu article sobre memòria infantil que això podria ser per obrir-se a un nou futur, o al seu propi infant⁵.
Aftersun treballa sobre els models dominants de la masculinitat que la societat espera i imposa, i deixa entreveure temes com l’autoviolència física i psicològica, i també com la repressió emocional. Aquest personatge es presenta com a víctima d’unes exigències que s’ha imposat a ell mateix sobre allò que creu que «defineix» els homes, basant-se en els patrons de la masculinitat hegemònica: la fortalesa, el control i la negació de la vulnerabilitat. Aquestes inseguretats internes i aquesta incapacitat d’expressar el malestar emocional poden afectar profundament a l’hora d’afrontar les responsabilitats paternes, com la gestió de les emocions pròpies i la relació amb la seva filla. Això genera una distància afectiva que la pel·lícula suggereix a través de recursos visuals de manera subtil però constant⁶. Per exemple, en un moment del film, la Sophie convenç un grup de turistes que es troben a un jaciment arqueològic de cantar-li al seu pare “aniversari feliç”, mentre que ell se’ls mira amb una expressió seriosa i incòmoda. Tot seguit es fa una dissolució creuada que mostra una composició contraposada en el que es veu a Calum d’esquena, assegut al llit i plorant sol. Visualment, es passa d’una imatge diürna lluminosa a una fotografia més tancada i obscura.
Fotograma d’Aftersun
Aquests episodis permeten veure que el tractament amable i bondadós de Sophie, fa que el personatge d’en Calum senti que no està a l’altura de les competències atribuïdes a les figures paternes. Aquest film també es pot analitzar des de la perspectiva de la teoria queer, ja que la directora Charlotte Wells és una persona obertament queer, i a part també veiem que la Sophie adulta, està a una relació amb una dona, amb la qual tenen un bebè.
Com a conclusió d’aquesta anàlisi, podem observar que en el moment en el qual una dona decideix posar la seva veu en una història, inevitablement tindrà aspectes relacionats amb el gènere, pel fet que tots aquests conceptes estan molt arrelats a la cultura femenina. El fet de ser una dona i fer una autoficció és un moviment polític, i una forma de visibilitzar emocions, situacions i esdeveniments des d’altres perspectives que no s’havien explorat fins ara.
¹ Blanquer Adam, P. Y. (2024). La autoficción cinematográfica contemporánea como vehículo para la construcción de la autora-personaje-narradora. Asparkía: investigación feminista, 45. Pp. 11.
² Conill Salomé, J. (2023). Charlotte Wells, absències i memòries. Quadern de les idees, les arts i les lletres, 234, Pp. 1-2.
³ Ibidem.
⁴ Zhang, B. (2023). Aftersun – An Author’s Voice on Screen. International Conference on Social Psychology and Humanity Studies. Pp. 418.
⁵ Dyer, H., & Mecija, C. (2025). Queer temporalities of desire in Aftersun: Childhood memory and sonic expression. Childhood (Copenhagen, Denmark), 32(3), Pp. 348.
⁶ Planes Pedreño, J. A., & Juárez Rodríguez, J. (2024). Masculinidad y autoviolencia: representación del pasado, crisis del relato marco y desviaciones de la focalización en Aftersun (Charlotte Wells, 2022). Fotocinema, 29, Pp. 347, 352-353.
Bibliografía
Aktar, E., Colonnesi, C., de Vente, W., Majdandžić, M., & Bögels, S. M. (2017). How do parents’ depression and anxiety, and infants’ negative temperament relate to parent–infant face-to-face interactions? Development and Psychopathology, 29(3), 697–710.
Blanquer Adam, P. Y. (2024). La autoficción cinematográfica contemporánea como vehículo para la construcción de la autora-personaje-narradora. Asparkía: investigación feminista, 45, 1–20.
Conill Salomé, J. (2023). Charlotte Wells, absències i memòries. Quadern de les idees, les arts i les lletres, 234, 1–8.
Dyer, H., & Mecija, C. (2025). Queer temporalities of desire in Aftersun: Childhood memory and sonic expression. Childhood (Copenhagen, Denmark), 32(3), 339–352.
Planes Pedreño, J. A., & Juárez Rodríguez, J. (2024). Masculinidad y autoviolencia: representación del pasado, crisis del relato marco y desviaciones de la focalización en Aftersun (Charlotte Wells, 2022). Fotocinema, 29, 345–371.
Zhang, B. (2023). Aftersun – An Author’s Voice on Screen. International Conference on Social Psychology and Humanity Studies, 415–420.
Deixa un comentari