El director i guionista xilè Diego Céspedes és una de les veus més fascinants del cinema contemporani. La seva òpera prima La misteriosa mirada del flamenco (2025), amb què va aconseguir el premi Un certain regard del Festival de Cannes, presenta un món en què conviuen la malaltia, el rebuig i la marginalitat amb el desig, l’amor fraternal i l’esperança. Fa unes setmanes, el festival u22 va dedicar-li una retrospectiva centrada en els seus curtmetratges El verano del león eléctrico (2018) i Las criaturas que se derriten bajo el sol (2022), i vam tenir l’oportunitat de conversar amb ell sobre el seu cinema.
Primer de tot, volia parlar dels teus curtmetratges, que és el que vens a presentar al festival. Crec que l’inici de les carreres dels grans cineastes i dels futurs grans cineastes acostuma a ser molt representatiu. És una part important de la vostra obra, que permet descobrir la forma com enfoqueu la vostra mirada, tot i que després vagi canviant es perceben certes coses. Volia començar preguntant-te com descobreixes el cinema, i com t’assabentes que vols expressar-te a través d’aquest mitjà artístic.
Vaig descobrir-ho de manera molt progressiva. No sabia ben bé què era el cinema, ni què volia dir fer cinema. De fet, vaig entrar a estudiar amb una beca pensant que acabaria fent quelcom més tècnic. No tenia la il·lusió de ser director, vaig anar descobrint-ho pel camí, perquè vaig fer-me molt cinèfil i, mentre estudiava a l’escola, tenia facilitat. D’aquí, va començar a encantar-me. Va haver-hi moments i pel·lícules que em van marcar, com La ciénaga de Lucrecia Martel. Per mi va ser un abans i un després. Per una persona que només mirava cinema comercial, que és el què les classes baixes estan obligades a mirar, va ser bonic entendre que hi havia una altra forma d’explicar la nostra història, de narrar la nostra experiència mentre estem vius. Des d’aquesta idea vaig començar a traçar la meva pròpia forma.
Els teus curts tenen moltes idees que has anat desenvolupant al llarg del temps. Per exemple, a Las criaturas que se derriten bajo el sol i La misteriosa mirada del flamenco es pot veure aquesta idea del misteri, dels símbols (com la llum del sol o la mirada) que expressen coses molt més grans i que s’arrelen a la realitat. Com arribes a aquests símbols, quin significat tenen en la teva manera de fer cinema?
Són diverses coses les que m’han anat interessant. La gran diferència és que, en el segon curt, arriba una part més fantàstica, i el món més dissident. És una dimensió que ja estava en mi, però que vaig decidir explorar més directament. És una altra part de mi. Crec que cada element al final et desborda i desbloqueja una altra part de tu mateix. En aquest sentit, hi ha una cosa que passa en les tres obres, que té a veure amb la relació entre germans i amb les mares, relacions amb una aura molt més femenina que masculina, i dins d’aquest món es barreja l’humor, allò fantàstic i allò que no té sentit.
Precisament, allò que m’ha fascinat més de la teva pel·lícula, que ja trobem en el segon curtmetratge, és aquesta part més onírica, fantàstica, que es vincula al misteri, la forma com expliques una història vinculada a la comunitat travesti (tot i que també es podria extrapolar a altres comunitats dissidents) amb històries mítiques, vinculades a la tradició oral de les comunitats, la idea de la superstició… Com arribes, en aquest sentit, a descobrir el teu llenguatge i a decidir connectar-lo a aquesta dimensió més fantàstica que ja has mencionat abans?
Sempre m’interessen els mites i la manera en què es modifica la tradició. Els humans acostumem a posar molta fantasia en allò que no entenem. Aquesta part em resulta especialment important avui dia perquè, a diferència del passat, tenim molta informació, però, així i tot, no podem assolir la veritat. Està amagada entre tanta informació. Aquesta peça mancant es construeix amb la fantasia, la màgia, les idees barrejades que es donen entre els somnis, les converses… És a dir, el que volem creure i que desperta quelcom més profundament humà i vulnerable. Ja passava a El verano del león eléctrico (2018), quan se li dona un poder màgic a un home que, en realitat, era un abusador. I al Flamenco, també incloc un mite que no és veritat, en què els homes es contagien quan practiquen sexe. Com prefereixen no revelar-lo, li passen la culpa als més dèbils. Això funciona com a analogia de moltes coses que passen actualment.
Ja has dit abans que la majoria dels teus personatges són femenins. També m’he adonat que la majoria són nenes. Dones molta importància al jo poètic infantil, però sense arribar a infantilitzar-lo. Al contrari, dibuixes personatges molt complexos i em sembla molt interessant que donis importància a les nenes dins de les famílies. Per què les esculls com a protagonistes per a retratar aquesta part de la història?
La veritat és que no hi penso gaire, sinó que la meva família és així. Vaig criar-me en una casa molt petita amb quatre tietes, amb només cosines a excepció de mi i del meu germà, que som marietes. Aleshores, era el món que se’m feia natural escriure, el món amb què més connecto i al qual puc donar més complexitat, perquè el conec. No és una cosa que pensi, sinó que se’m fa fàcil i que em batega el cor explicar. Aquestes figures del nen i de la nena acostumo a escriure-les com una idea barrejada dels meus cosins i germanes. Són persones que em mouen en el dia a dia, i tenir-les com a protagonistes em fa sentir més acompanyat.
És preciós que agafis aquesta part de la innocència infantil, però que la contextualitzis i que no les mostris com persones buides, sense món interior. D’altra banda, al Flamenco, ambientes la història als anys vuitanta i a la crisi del VIH, una època en què encara no estaves viu.
Sí, sí que ho estava.
Ah, d’acord…
No, mentida! (Riu)
(Riem). Com arribes a documentar-te’n i informar-te’n?
La meva família tenia una perruqueria en aquesta mateixa població, al mateix barri, i treballaven amb marietes que feien transformisme, i tots van morir per VIH. Jo sabia aquesta història des de molt petit i, indirectament —i dic indirectament perquè realment no vaig parar a pensar-hi— em va sortir escriure sobre aquesta època. Des de sempre, les històries de terror que m’explicava la meva mare tenien a veure amb això. Era una malaltia que no entenia i que em feia molta por. Quan va arribar el moment d’escriure la primera pel·lícula, va donar-se de manera molt natural. Acostumo a no empènyer-me cap a un lloc que no conec.
Just al Flamenco, allò que m’ha semblat més preciós és el fet que abraci les contradiccions. Mostra la cruesa de la malaltia, el dolor que pateixen les comunitats marginades, la idea de la mort que està molt present, però alhora retrata persones que són capaces d’estimar i viure felices amb la seva família, tant biològica com escollida. Em sembla molt bonic que abracis la idea de la joia queer, sense deixar de banda la part més crua i real de la història.
Crec que així passa en la realitat. Jo, amb les meves amigues, ric malgrat que algunes històries siguin terribles. El riure és un dels grans plaers de la vida. De fet, riure de les desgràcies és l’únic plaer gratuït, aleshores em sembla una cosa que no es pot amagar quan estàs narrant una història. Torno a dir-ho, no és quelcom que empenyi perquè em senti obligat a fer-ho, sinó que naturalment, en explicar-ho, jo veig humor i tragèdia.
És clar, és la realitat. I és molt bonic veure reflectida en pantalla aquesta complexitat. No es pot explicar una història totalment romantitzada, deixant de banda tota la resta, o viceversa. Després, com arribes a les actrius, quina és la teva relació amb elles? Escrius els personatges abans de fer el càsting, o és un procés més orgànic?
Els personatges estan escrits abans del càsting, però elles els modifiquen molt. El càsting del Flamenco va durar al voltant d’un any i mig abans que es filmés la pel·lícula, era un repartiment gran i no volia caure en rostres cèlebres de Xile. Va ser un procés molt llarg que, a més, va endarrerir-se a causa dels fons. Hi havia alguns personatges, com el de Mamá Boa [Paula Dinamarca], amb els quals va ser un procés molt més entre ella i jo, perquè ja havíem treballat junts a Las criaturas; n’hi havia d’altres que van néixer quan vaig conèixer les actrius i els actors. Però la gran base estava escrita, ells ja els van donar la seva pròpia forma quan van arribar.
Com ha estat la recepció general de la teva pel·lícula? Ja havies estat a Cannes amb els teus curts, però després d’un premi com el d’Un certain regard, com t’han rebut amb la pel·lícula arreu del món?
Ha estat una recepció turbulenta… (riu). Han estat massa coses, no he parat i no he tingut temps per mirar enrere. M’ho he passat molt bé, m’han convidat a molts llocs i he pogut presentar la pel·li arreu del món. La recepció acostuma a ser molt afectuosa, sobretot per part de la gent de la comunitat, tot i que sorprenentment també per part de la que no ho és. M’han donat pures abraçades allà on he anat. Estic molt agraït amb el circuit que ha tingut, i amb totes les persones que hi ha darrere, programant-la, seleccionant-la i fent que es continuï expandint i que es pugui veure encara més.
I ara estàs a París, entenc que amb algun nou projecte…
Sí, estic escrivint el meu segon llargmetratge. Bé, i ara estic acabant un curtmetratge.
Uau, que bé!
Ara he recordat… és divertit com, a Espanya, quan veien “Flamenco”, molta gent entrava a veure-la pensant que era una pel·lícula sobre flamenc, i es trobaven amb una travesti xilena. Hi havia un comentari a Letterboxd que deia “no em puc creure que he entrat esperant una pel·lícula de flamenc, i eren travestis…” (Riu).
(Riem). Per acabar, ens podries recomanar alguna pel·lícula que hagis vist darrerament que t’hagi agradat?
De la competició de Cannes em va agradar molt The Dreamed Adventure (Valeska Grisebach), i em va encantar La Gradiva (Marine Atlan). No vull dir una altra de Cannes, es pensaran que… (riu) Però sí, ho diré, són les darreres que he vist. La que ha guanyat Un certain regard enguany, Everytime (Sandra Wollner), i que s’estrenarà aquí a Espanya.
Deixa un comentari