És força inusitat trobar un western contemporani que no només funcioni com un homenatge als estàndards clàssics presumibles. Podríem pensar en títols recents com The Dead Don’t Hurt (2023) de Viggo Mortensen o les dues parts de Horizon: An American Saga (2024) de Kevin Costner, que, més enllà de destacar per la seva excepcionalitat dins del cànon cinematogràfic actual, no diríem pas que sobresurten a la norma d’un esquema regular —assolit voluntàriament per la devoció passional al gènere de tots dos responsables—. A banda d’altres pel·lícules on localitzar ecos o hibridacions igualment estimables i reconeixibles, també seria possible citar, per exemple, algunes excepcions més pronunciades, com són l’animada Calamity (2020) de Rémi Chayé o la poderosa The Power of Dog (2021) de Jane Campion, on configuren l’escenari conegut per interrogar-se des d’uns termes renovadors envers un model de cinema que sembla continuar atrinxerat en el record d’un fort inexpugnable.
Per agradar a tothom —o, per contra, no agradar a ningú—, entre aquests dos vessants apareix Testa o croce? (2025), tercer llargmetratge dels directors Alessio Rigo de Righi i Matteo Zoppis, una proposta amb plena vocació d’autor que busca assemblar-se a moltes coses i alhora defuig de totes elles; descobrint-se en un viatge que s’obre constantment a favor de la fascinació d’un paratge (encara) inhòspit.
El valor autoconscient i modernitzat del film pren notorietat des del seu plantejament inicial, quan la història es comença a narrar a través de la lectura d’un quadern malmès que es disposat a terra, on s’explica (erràticament) el comès de la protagonista (Nadia Tereszkiewicz). Més endavant, aquest mateix quadern tornarà a aparèixer a través d’un excèntric Buffalo Bill (John C. Riley) i el seu jove seguidor, els quals aniran documentant els fets que s’aniran succeint, on contrastarà el que expliquen en off amb la seva falta de precisió i veracitat. D’alguna manera, la seva inclinació cap als marges d’una ficció impostada i plena de matisos tindrà lloc quan és presentada una mena d’interpretació teatral on recreen les gestes militars de l’exèrcit britànic en la conquesta de l’oest —és clar, des del punt de vista dels vencedors, com també acostuma a passar en el seu llegat cinematogràfic—.
Amb un fons polític punyent i irònic, Testa o croce? formula una mena de fugida cap endavant, on dos amants inesperats travessen el desert i el buit que conforma la idea del somni americà. En les diferents troballes que fan pel camí, la configuració formal no sembla obeir un ordre estricte i es revela constantment en una barreja de gèneres i estils força inusual, on adopta un to ambigu i recaragolat que desafia qualsevol assumpció prèvia. Aquesta deriva encara agafa més força quan sobtadament abraça el fantàstic des d’un punt de vista simbòlic i al·legòric, en una dimensió mitològica arrelada a un nou cinema italià que pot estar vinculat al realisme màgic, però sobretot a la identitat cultural d’un passat que s’interroga des de les runes.
Com ja succeïa a la reivindicable Re Grachio (2021), títol anterior de Zoppis i de Righi, aquesta és una història d’individus perduts que semblen abocats al no-res d’un paisatge abrasador i infinit. Aleshores, el patiment del personatge de Luciano —interpretat per Gabriele Silli, qui també fa aparició al nou film— era molt més funest i torturat, en una visió solemne cap a una redempció impossible. En aquesta ocasió, els directors opten per qüestionar els fonaments històrics d’aquest tipus de relats, i ho fan des de la mateixa versemblança que regeix la inventiva dels emissors originals; destacant aquest artifici des d’un tractament de la llum preciosista i eteri que convida a veure-la des d’un onirisme quasi fantasmagòric.
Testa o croce? s’acaba entonant com un cant d’amor (cinèfil) difícil de classificar, on els seus responsables —plenament coneixedors del gènere— invoquen el record d’un munt d’històries de fugitius desesperats i bandolers sense llar. La diferència substancial amb altres entusiastes és, precisament, la seva voluntat per traslladar-lo al llenguatge i les qüestions del present, on exposen el seu segell creatiu en una obra expansiva que s’entrega apassionada al seu propi descobriment. Un homenatge preciós, però, sobretot, una peça original i agosarada que, per pura independència, ja cal distingir com un dels millors westerns dels darrers anys.
Deixa un comentari