El formigó, material compost emprat per a la construcció, és la mescla de ciment, sorra, aigua i grava. Sovint usat per paviments, edificis i altres estructures, es caracteritza per resistir notablement a la compressió, tot i que no actua amb la mateixa resistència a altres tipus d’esforços com la tracció o la flexió. La història del formigó, l’exercici – o experimentació, o joc – in extremis que efectua John Wilson en el seu salt al llargmetratge, és la conseqüència i la resolució lògica de la seva desenfadada, personal i espontània obra arxivística.
Wilson juga a fer una pel·lícula sobre el formigó. Des d’aquell abisme entre projectes en què es troba després de la seva exitosa How To with John Wilson, el novaiorquès tracta de tirar endavant un projecte de llargmetratge mentre continua la seva irrefrenable acumulació de material videogràfic. És un muntatge d’aquest material el que acaba esdevenint La història del formigó. Les seves divagacions habituals – aquelles que el seu públic fidel reconeixerà de la sèrie citada –, el porten al tema idoni per a la seva particular odissea, el formigó. Però no tant el formigó com l’interès pel formigó, o l’interès per suscitar interès en el formigó, o en les coses que sense saber per què li desperten interès a un. D’aquesta manera, La història del formigó pot entendre’s perfectament com un episodi extens de la sèrie How To with John Wilson, amb les seves dispersions habituals, el seu to proper i sarcàstic, i el seu muntatge associatiu de gran enginy.
A finals del segle XX el formigó ja era el material més emprat en la indústria de la construcció, en obres d’arquitectura i enginyeria tals com ponts, edificis, túnels, canals, etc. Etimològicament, prové del vocable llatí forma (model o motlle). No té relació amb el mot formiga o farina. Durant tota aquesta recerca del material d’estudi – juntament amb la seva incansable lluita pel finançament d’un llargmetratge, sobre un tema tan aparentment poc interessant –, Wilson retrata amb gran fascinació el món i les experiències que l’envolten. A vegades aquestes dues travessies ressonen, rimen, conflueixen i parlen l’una sobre l’altra. La pel·lícula és en essència formigó i el formigó és amb dificultat una pel·lícula. Potser perquè al final tot conflueix en el capitalisme, en un sistema regit per l’optimització de la rendibilitat i els beneficis. O potser perquè les dues coses són en essència potencialment un joc. Wilson observa amb la mateixa actitud oberta i curiosa tot allò que registra amb la seva càmera. Una curiositat entranyable cap a les persones, cap al seu rastre, cap a la vida.
La troballa és sorprenentment coneguda – i quasi un tret d’estil per qui estigui ja familiaritzat amb l’obra de Wilson –, al final, el mateix procés acaba desvirtuant qualsevol interrogació pel propòsit. El procés és el que fa possible una pel·lícula com La història del formigó, el que esvaeix qualsevol pregunta amb la certesa d’una mirada ingènua i sincera, divertida i sempre fascinada.
Deixa un comentari