Van ser els grecs els qui van inventar el Deus ex Machina, aquell moment de la tragèdia en què un déu descendia a l’escenari aportant una solució divina que permetia a la història adquirir la seva clausura. En una societat cada vegada més racional, aquest acte de fe ha quedat desplaçat, i l’audiència reclama narratives versemblants i conseqüents amb la lògica que el mateix relat genera. Els creadors contemporanis responen obedientment a aquesta exigència: avui, els Deus ex Machina són senyal d’un treball de guió insuficient, incapaç de concloure per mèrits propis.
Christopher Nolan, en canvi, no té cap problema a llançar el seu Odisseu a la mar, sol i sobre quatre pals, abandonar-lo a la gràcia de Posidó i permetre-li retornar a Ítaca per gràcia divina. És Calipso qui li recomana aquesta acció, demanant-li, per primera vegada, que tingui un acte de fe. I el déu de la mar fa que Odisseu arribi a bon port. No sé ben bé què fa que aquest moment de L’Odissea (2026) sigui l’inici de la meva crítica. Té molt de sentit respectar el Deus ex Machina d’Homer, tant de sentit com que l’escena estigui dirigida amb els manierismes habituals de la filmografia de Nolan.
De fet, no és la primera vegada que el director britànic apel·la a un acte de fe. A Tenet, el seu film més denostat, tant al protagonista com a l’espectador se’ls recomanava no intentar entendre res, sinó deixar-se endur, deixar-se portar per les sensacions. En definitiva, tenir fe en la “complexitat” del que Nolan proposava. Una complexitat que, en la seva filmografia, sempre ha d’anar entre cometes. Pot desordenar els temps de L’Odissea, transitar entre diferents flashbacks sense la necessitat d’anunciar els salts temporals, construir narratives encapsulades a través dels somnis o recórrer a qualsevol altre artifici; tanmateix, tan bon punt es rasca una mica la superfície, tot plegat no deixa de ser una alteració relativament menor de la narrativa convencional, sense abandonar-la mai. Aquest darrer acte de fe, per tant, hauria de revelar-nos el moment en què es troba el cinema de Christopher Nolan.
L’Odissea és una pel·lícula 100% nolaniana: un heroi masculí carregat de culpa emprèn un viatge èpic, ha de superar múltiples obstacles i ser partícip d’una acció trepidant en els diversos reptes que se li proposen. Tot filmat com ens té acostumat el britànic: un muntatge hiperaccelerat i la música de Ludwig Göransson a tot gas. L’espectador no pot relaxar-se i està sempre obligadament enganxat al veloç pas de les imatges. L’edició és tan ràpida que els plans no tenen l’oportunitat de pesar ni d’adquirir una profunditat elaborada. Semblaria mentida que s’hagin gastat milers de dòlars en cadascun d’ells.
El crític Carlos Losilla va escriure fa temps –en una d’aquelles cites lapidàries, que ja no se si vaig escoltar o llegir– que Christopher Nolan dirigia tràilers d’hores de duració en lloc de pel·lícules, i pensant aquesta màxima fredament té, llastimosament, massa raó. Són tràilers pel que fa a la potència que prometen les seves imatges. Es podrien passar múltiples seqüències en classes de màrqueting. El pla es converteix en un instrument del muntatge per a arribar a una idea i és incapaç de narrar en la seva posada en escena.
Una vegada s’accepta aquest ritme publicitari, malgrat tot, sí que podem arribar a escenes i seqüències emocionants i narrades intel·ligentment, per molt que siguin dolorosament materials. A L’Odissea en destaquen especialment l’abstracció a la seqüència de l’Hades o l’episodi de la bruixa Circe. També és interessantíssim el contrast entre el rostre nu de Zendaya —víctima de la guerra i, alhora, Atenea, la deessa de la guerra— i el casc negre i impenetrable –batmanià– d’Agamèmnon.
Aquest darrer personatge protagonitza el que és, al meu entendre, el millor pla de la pel·lícula: un primer pla del seu casc d’esquenes, observat des del punt de vista d’Odisseu. El veiem liderant la invasió a Troia, convertit en una figura impassable sense cap ambició més enllà de la destrucció massiva. És una escena de muntatge que pot recordar la seqüència de les escales d’Odessa de El cuirassat Potemkin o, encara més, el castell incendiat dels huns a Els Nibelungs de Fritz Lang. I, igualment, no deixo de pensar: per què tota aquesta força terrorífica que Nolan és capaç de conjurar en un pla no pot aguantar més de cinc segons a la pantalla?
Per a respondre, em sembla vital tornar al Deus ex Machina del qual he parlat al principi. Nolan és un director incapaç de filmar allò intangible, per molt que pugui augurar-ho d’una manera que sembla accidental—i dic accidental perquè és innegable el potencial d’alguns dels seus plans, tot i que sempre es tallin ràpidament per deixar pas al següent. Rodar un acte de fe absolutament transcendental a través d’un ritme de tràiler hiperaccelerat és paradoxal: no hi ha espai per a l’espiritualitat divina quan tot està calculat i subratllat. És possible que el director vulgui buscar la materialitat del mite, fer-lo palpable i físic, fer-lo real i, en definitiva, desmitificar-lo, però, a la vegada, això el converteix en un cineasta terrenal, predictible, forçadament resultadista i, finalment, manipulador. D’aquesta manera, és possible que Christopher Nolan sigui el millor director de tràilers –o publicista, com se li vulgui dir– de la història del cinema.
Deixa un comentari