Porto uns dies intentant pensar en espais que es sentin “disquieting” i “off” —les dues expressions amb les que es descriu la primera imatge de les backrooms—, però m’he trobat que, a cada imatge a la que volia donar forma, la seva estranyesa no era real. Perquè als que he pogut tornar, o aquells dels que he trobat imatge, han perdut la seva qualitat inquietant. Aquests espais que tant temo, esgarrifosos i infantilitzants, no existeixen més que en forma de record. En forma de record mal conjurat. Només el desgavell d’un record a mitges, difuminat i afectivament alterat pot acompanyar el sentiment de qualque-cosa-que-no-acaba-de-ser que tant ens emmalalteix. Quan esdevé imatge real, imatge clara, imatge nítida, aquest quasi esdevé un definitiu, i amb la definició el terror s’apaga. Només una imatge maldestre, que ensenya amb la valentia de qui es corona fent gargots, pot despertar en l’estómac —que és on tots sabem que floreix allò més pudent i desagradable, els sentiments més bonyeguts i desestabilitzants— una pessigada que es regira i es regira fins que el clatell sua i els pels s’aixequen. Vaja, que només una imatge tan poc fiable, tan mentidera, tan fàcilment reconfigurable com un record, és capaç de suscitar el que la memòria genera.
I a què ve tot això? Idò que les backrooms han fet el salt a la gran pantalla. Originalment un creepypasta que neix al racó més fosc, humit, enganxifós i arrufa-nassos d’Internet, 4chan, les backrooms són, de fet, tot el que hem mencionat anteriorment. Són espais —definits com laberíntics i interminables, sense sentit i així i tot, amb lògica propia— que viuen còmodament ens els intermitjos. Són reals i irreals alhora, són ficció i són veritat, neixen del nostre món però s’expandeixen per un altre de digital fins crear el seu propi. Prenen vida cinematogràfica per primera vegada en forma de sèrie web a Youtube. Un found footage hiperartesanal orquestrat per Kane Parsons —pels amics, Kane Pixels—, el mateix director que portarà el seu lore al voltant de les backrooms al cinema de terror pseudo-indie-comercial d’A24. I com les segones parts son dfícilment bones, i les preqüeles és fàcil que facin vessa, Parsons planteja la seva opera prima, Backrooms (2026), com una expansió del worldbulding que va començar amb la sèrie. Recupera espais reconeixibles, la trama de ciència ficció de la companyia Async, les desaparicions, els portals, fins i tot el disseny sonor és reconeixible. El que és perd, però —com no pot ser de cap altre manera vist el puenting monumental que fa el projecte en termes de possibilitats físiques—, és la imatge. No hi res més vital que la imatge. No quan la incomoditat dels espais ve per com son representats.
Se que no puc demanar-li a una pel·lícula ser res més que allò que és o li demanaria esdevenir una altra cosa, i per tant no puc jutjar-la per cap atribut altre que els seus, però se’m fa impossible no retornar una i altra vegada al material primerenc. A la serie web, a les wikis, als Reddits, les teories de Youtube, el fil de 4chan. “post disquieting images that just feel off” diu un anònim al 2019, i els seus paisans digitals procedeixen a decidir quines imatges són o no disquieting i off, tot sovint titllant-les de reconfortants, de boniques, de tranquil·les. Només aquelles que es mouen en el duat de la realitat acaben permeant i construint la mitologia que acompanya el fenomen de les backrooms. És per això que, quan en el nou film em trobo amb imatges completament intel·ligibles, que no requereixen cap mena de descodificació, se m’arrufen una mica les celles. El renou que fa de les imatges de backrooms originals un ent que sembla respirar per si mateix, és ara nítid i definit. Son parets planes i de colors llisos, sense ensopegades de render i males cal·libracions dels Blender. El director sembla haver-se perdut en la necessitat de narrar una història entenedora, en la voluntat d’arribar a una audiència més àmplia, i en aquest procés, deixar de banda allò més vital de les backrooms: la seva ambigüitat. És, de fet, quan la pel·lícula torna al seu dispositiu natal —la càmera bruta en mà, que suscita, que descobreix, que explora— que el vertader terror asfixiant de les backrooms aflora. Parlo del moment en que el protagonista, el Clarke (Chiwetel Ejiofor) i els seus treballadors, Kathrine (Lukita Maxwell) i Bobby (Finn Bennett) —ambdós personatges abandonats massa aviat—, s’endinsen en el laberint d’habitacions i exploren espais, racons i nivells que encara no havien descobert. La càmera del Bobby, que balla, que es belluga, que es desenfoca, que enquadra malament, intuitivament, que corre, que s’amaga, que interactua, és l’única que ens dona la possibilitat de emmirallar, en aquestes imatges desvirtuades, un fals record d’espais propis. I, en aquest emmirallament, patir per tot el que no acabem de veure, per tot el que veurem i per tot el que, potser, es farà visible. Perquè només quan tot és líquid, les possibilitats són infinites i, per tant, més aterridores que el que ocorre al final.
Kane Parsons deixa majoritàriament de banda la trama de ciència ficció que explorava a la sèrie de Youtube per donar-li a les backrooms una qualitat identitària, intima, personal. En aquesta pel·lícula les converteix en paisatges vivents, en cianotípies de la realitat, de persones. Es converteixen en cartografies de vides senceres, en fantasmes de passats immediats. En records desvirtuats. En concepte, per si mateix, em sembla encomiable. I completament pertinent. Les backrooms sempre han existit en els confins del definible, i la subjectivitat de l’experiència humana no pot habitar cap espai que no sigui aquest mateix. El problema que li trobo, però, resideix en el tractament de la idea. Principalment, en la necessitat d’una estructura narrativa convencional. Sent —tant projecte com director— fills de les lògiques d’Internet, del funcionament narratiu fragmentat, inconnex, que requereix d’un espectador actiu, em sembla contraproduent l’apropament extremadament explicatiu de la trama. Diàlegs sencers que donen veu a pensaments que s’enterren sols en l’espectador i que són collits, encara verds, per una narrativa que es trepitja a si mateixa i no es dona temps a madurar. Que tem no ser prou clara i dilueix els aspectes tenebrosos en la seva por a no aterrar. Falta confiança en el desconegut, falta creure en que la imaginació de milers d’espectador crearà monstres i motius impensables per la d’una sola persona.
Malgrat això, la humanització que fa Parsons de les backrooms em segueix semblant del més interessant del film. Dona forma a un arxiu vivent. A records emmagatzemats com ens físics. A una memòria traumada. Però traumada, no necessàriament —que també— en el sentit d’experiència trascendental, sinó en un sentit bastant més mèdic. De trauma físic, de cos traumat. Perquè aquestes backrooms són habitades pels cossos del record i la memòria, cossos que han estat pensats una i altre vegada i que, amb cada pensada, han esdevingut menys ells i més uns altres. Són cossets traumats, mutats, reconfigurats. Cossets que just recorden qui havien de ser, però que viuen com un record del que eren. Com arxiu del que ha sigut recordat. Les backrooms, llavors, esdevenen un abocador d’aquella imatge que mai havia tingut un espai: la imatge intermitja. No hi viu allò recordat, ni tampoc allò que es rep com a record. Hi viu aquell espectre que apareix de mala gana, una imatge momentània no del tot ben conjurada. Aquesta és l’essència de les backrooms i aquest és l’exercici més valuós que penso que Parsons ha posat en marxa.
Deixa un comentari