Al principi no les tenia totes. Em perdia, en un torrent d’imatges el dinamisme i precisió de les quals em resultava força aparatós i desorientat. El relat de Disclosure Day, la nova èpica de Steven Spielberg, ens arriba ja obert, en mig d’un bullici que celebra el frenesí de l’espectacle, i en què ens costarà distingir per primera vegada la figura d’un dels seus protagonistes, en Daniel (Josh O’Connor). Prou aviat, entendrem que el Daniel ha estat arrossegat a una trama que li queda gran. Més tard, però, entendrem que tant ell com la seva parella protagonista, la meteoròloga Margaret (Emily Blunt), calcen la talla justa per a la seva història.
És una altra pel·lícula de gent escollida, de gent del carrer arrossegada a trames conspiranoiques, a entramats governamentals i a esdeveniments sobrehumans que venen de lluny. El mateix Spielberg no triga a confirmar-nos la promesa d’allò que ens ha portat expectants a l’estrena de la seva nova superproducció: els alienígenes existeixen. Hi ha proves que així ho demostren, un arxiu videogràfic sencer que té la capacitat de despertar a tot el món, de revelar-li una veritat fins ara oculta.
A mesura que avança a passos trepidants, Disclosure Day s’acaba descobrint com quelcom més que la darrera incursió de Spielberg en el cinema d’ovnis i alienígenes, destapant-se en una sort de testament fílmic. Mantenint la superficialitat del seu relat en les formes adrenalítiques de la intriga hollywoodiana, Spielberg tenyeix un fons que continua el fil de l’autoreflexivitat que caracteritzava la seva anterior The Fabelmans. Ara despullat de qualsevol convenció obertament autobiogràfica, el cineasta de l’espectacle treballa sobre la seva pròpia matèria de treball, tractant de localitzar des d’aquí alguna justificació per a les seves imatges.
Les imatges de Disclosure Day, les que realment importen, adquireixen una materialitat que acaba esdevenint gairebé sacre, reveladora. Són, també, una veritat en procés de revelatge que no ens allunya molt del terreny de l’Antonioni de Blow-Up. Estem considerant un arxiu d’imatges que demostren l’existència de l’extraordinari, que poden capgirar el món, orientar-lo a un futur més empàtic. La lectura teològica que travessa la pel·lícula, sempre apel·lant a una divinitat desconeguda, s’orienta en última instància cap a una ontoteologia de la imatge cinematogràfica com a generadora d’empatia. El personatge d’Emily Blunt, inesperada i sobtadament, es troba parlant llengües que no coneixia, vivint i sentint històries que no són seves, materialitzant-se com espectres del passat, i emetent un missatge essencial. Tot des d’una intuïció i des d’una ingenuïtat les quals més tard sabrem que venen donades per una vivència fundacional i compartida. Tant ella com el desconegut Daniel, sense saber com ni perquè, troben a partir d’aquesta experiència i el seu posterior catalitzador una sort de llengua universal, guiada per la intuïció i la revelació, i que els uneix amb el món.
El caràcter messiànic i profètic de Disclosure Day culmina en una última seqüència que sintetitza molt clarament la confiança i l’emancipació que Spielberg atorga a l’espectador. En un món i un moment com el nostre, sobresaturats d’imatges deshumanitzades i falses, la fonamentació d’una mirada crítica i profundament humana és la millor via de revelació.
Deixa un comentari