Viva d’Aina Clotet és una pel·lícula prestada a mostrar-se en classes de guió institucionals. Un tema amb importància social actual estructura la trama i tots els elements del film, d’alguna manera, ajuden a vehicular opinions no clausurades al seu voltant. Viva arrenca amb l’anunci a la protagonista d’un nou tumor al pit, tot just després de recuperar-se d’un càncer de mama. En lloc de realitzar-se una punció per esbrinar la possible gravetat del tumor, la Nora –interpretada per la mateixa Aina Clotet– evita el tema, aturant aquesta via dramàtica des del principi, i la pel·lícula comença a navegar el seu tema principal: la necessitat de viure en present.
La diversitat de camins que agafa el film és francament ambiciosa. S’obren moltíssimes vies amb l’objectiu de pensar sobre la vida en present: la millor amiga de la Nora està a punt de tenir el seu primer nadó; la protagonista és una biòloga que estudia com allargar la vida de les cèl·lules; s’embarca en una relació sexoafectiva amb un noi molt més jove que ella. A la vegada, brega amb el seu nòvio deconstruït, ecofeminista, que pensa massa en el futur i es significa a través de la construcció d’una casa de fang; els pares de la Nora no es cauen bé entre ells, però es consideren massa vells per divorciar-se; l’àvia és molt gran i s’està morint… Aquest llistat ni tan sols descriu tots els temes que apareixen en una pel·lícula que dura menys de dues hores i, per tant, molts d’ells –malauradament, la majoria– no poden ser tractats amb el compromís que potser mereixerien. Això dóna lloc a un ritme encomiablement livià, agraït amb l’espectador, que va saltant pels massa esdeveniments que succeeixen a la protagonista.
Veient Viva és fàcil recordar-se de Cleo de 5 a 7, l’obra mestra que Agnès Varda va filmar el 1962. També el film francès arrencava amb un auguri de mort que trasbalsava la protagonista a la primera escena. Ningú sortiria ben parat si se’l comparés amb Varda, però és important remarcar-ho per destacar una certa falta de subtilesa en el film de Clotet. I és que les digressions de Viva, tots els temes que invoca a través dels esdeveniments que li succeeixen a la Nora, estan massa direccionats al centre del debat. Mentre la Cleo recorria París amb el cap ennuvolat i estímuls incerts l’ennuvolaven més i més fins al punt de la revelació, a Viva tot és massa evident i l’espectador té massa poc espai per reflexionar.
Viva és una pel·lícula entregada a la història que explica, on els temes se sumen en el marc teòric que crea. On, certament, la forma, inevitablement lleugera, es desplaça a un segon pla. I si he dit que Viva podria ensenyar-se a classes de guió, és per l’ambició de contingut, per com, per reflexionar sobre un tema concret, moltíssimes imatges i històries es fusionen a mode d’hipòtesis. D’aquesta manera, sent necessari remarcar que qui molt abraça poc estreny, l’òpera prima de la directora barcelonina, encara que de forma institucional, es configura ben bé com un film-assaig.
Deixa un comentari