Fa un parell de setmanes, el cineasta romanès, Radu Jude, va visitar la Filmoteca de Catalunya per donar el tret de sortida a la retrospectiva que li dediquen. Un cineasta sempre canviant, crític, punxant i humorístic, Radu Jude se situa al capdavant del cinema contemporani actual. Una de les veus més fresques i trencadores en les formes cinematogràfiques conversa amb nosaltres sobre un cinema que es desaprèn a si mateix, les possibilitats de la IA i nous projectes.
Tot bé? Com estàs?
Sí, millor del que em mereixo.
Perfecte! Volia parlar de com el cinema, un ecosistema molt accelerat…
No és tan accelerat.
No?
No, crec que és molt lent.
D’acord. Bé, volia parlar de com una gran part del que es produeix avui dia sembla quedar-se enrere respecte al que hauria d’estar passant. I tu, d’alguna manera…
Ah… Entenc què vols dir.
Sí?
Crec que sí.
Tinc la sensació que ets una mica pioner a l’hora d’intentar fer alguna cosa que no es quedi enrere. Creus que això podria venir del fet que no tens un dispositiu creatiu gaire definit o una única manera de mirar el cinema? Que aquest procés creatiu, aquest enfocament, et dona avantatge per no quedar-te enrere?
Crec que ho entenc. Però saps què? En el meu cas, una limitació s’ha convertit en un avantatge. No tinc una veu, ni un estil, ni una direcció clarament definida. Durant anys això em feia sentir molt trist. Pensava: mires una pel·lícula de Pedro Almodóvar i des dels crèdits inicials ja saps que és una pel·lícula de Pedro Almodóvar. En el meu cas, buscava alguna cosa que fos exclusivament meva, però no apareixia res. Finalment, vaig acabar renunciant a aquesta idea i ara sento una certa llibertat per explorar qualsevol cosa que m’interessi, perquè no tinc cap obligació envers mi mateix. I, paradoxalment, això m’ajuda.
També crec que vivim una època estranya per a les arts, especialment per al cinema i per a la preservació cinematogràfica. Les pel·lícules i les imatges d’avui desapareixen demà. No es conserven. Però, alhora, crec sincerament que estem en una edat d’or del cinema. Com a cinèfil tens accés a gairebé tot. La majoria dels clàssics són a YouTube, a vegades amb bona qualitat. A Internet pots trobar pràcticament qualsevol cosa! I avui dia hi ha tantes eines i tantes formes possibles de fer cinema que em sento avariciós: voldria explorar-les totes. Per exemple, soc un gran admirador de TikTok i de la gent que crea vídeos per a aquesta plataforma. Bé, la major part és escombraries, és clar. Però la major part de tot també és horrible, així que no és cap excepció. De vegades, però, la creativitat i l’originalitat d’un vídeo de TikTok superen de llarg les d’una gran i pesada producció de milions de dòlars que, com deies, arriba anys tard respecte al seu temps.
Per això crec que vivim un moment extraordinari. He rodat dues pel·lícules amb un iPhone i amb pressupostos reduïts. Hi ha tantes possibilitats a l’hora de fer pel·lícules que m’agradaria provar-les totes.
Feies menció a TikTok, precisament et volia preguntar per això.
De fet, amb Andrei Rus, que és historiador del cinema, vam fer una pel·lícula de 45 minuts composta per TikToks, que estarà al FID Marseille.
Sí, teniu la Tik-Talk, oi?
Sí, sí, ho vam emprar [la pel·lícula de TIkTok] com material per Nova York.
Has parlat sovint de trobar una mena de llavor, de primitivisme dels germans Lumière en aquestes formes contemporànies, de tornar a la simplicitat del cinema per convertir-lo en alguna cosa més gran. Com ha influït aquest procés de desaprendre, de desaprendre allò que suposadament s’ha de saber per fer cinema, en les teves últimes pel·lícules? O, alternativament, com t’agradaria que es desenvolupés aquest camí cap enrere en obres futures?
He tingut un desenvolupament professional, durant més de cinc anys vaig treballar com a ajudant de direcció en tota mena de produccions: televisió, telefilms, grans pel·lícules, projectes petits. I volia desesperadament convertir-me en un cineasta professional. I després d’un temps te n’adones que, quan et fas més adult i madur, moltes de les coses que has après són beneitures. Sí, hi ha un procés de desaprenentatge. I crec que l’única manera de fer-ho és, abans que res, acceptar i treballar amb menys diners. Això t’obliga a canviar-ho tot.
Recordo que després de rodar Kontinental 25 i Dracula amb un iPhone —soc professor a l’Escola de Cinema de Cluj, també— vaig visitar una estudiant mentre rodava a Bucarest, que em va convidar… no sé, com a conseller… no estic segur. I hi vaig anar i vaig pensar “Déu meu!”. Tenia un monitor enorme, auriculars, un munt de focus, i cables per tot arreu… I vaig pensar: “Jo ja no tinc res d’això!”. Ella i l’equip estaven molt orgullosos de disposar d’equipament professional: càmeres grans, monitors de vídeo per comprovar la imatge… Això els donava la il·lusió de fer cinema de debò, com si fossin a Hollywood fent una pel·lícula de Spielberg. Però avui dia no necessites tot això. Quan et priven d’aquestes eines i només et quedes amb allò essencial, t’has d’adaptar al que tens. I això t’obliga a desaprendre tot allò que havies après. En el nostre cas va ser el mateix. Al DOP li vaig dir, “Marius, si volem fer aquesta pel·lícula l’hem de fer amb un IPhone i sense llums”.
Me pareix molt curiós com les dinàmiques d’un equip poden alterar-se en trobar-se en aquestes tessitures. En el cas del director de fotografia, per exemple, com apareix en aquest tipus de contexts?
Li va encantar. És molt creatiu. Per exemple, a Dracula, excepte en una escena dins d’un restaurant amb llums de colors, no hi ha il·luminació artificial. Va aprofitar tot el que tenia al voltant. Existeixen aplicacions per a iPhone que converteixen la pantalla en una mena de reflector. En llum. Llavors, feia servir altres telèfons per il·luminar algunes escenes. Em va encantar el resultat. I pensa que just abans havia treballat en una gran producció amb Juliette Binoche, L’Odissea, o qualque cosa així. Crec que per a ell també va ser una manera de tornar als fonaments. Crec que en totes les arts arriba un moment en què és important tornar als orígens. Com Picasso copiant Delacroix o inspirant-se en l’art africà.
El cinema ja és vell, té uns 135 anys. És una història curta des d’una perspectiva, però llarga des d’una altra. Ara podem tornar a les formes dels inicis i descobrir-hi potencialitats noves. Amb els canvis tecnològics i socials, aquelles formes tornen a semblar fresques. Per això un TikTok pot semblar nou, tot i que, en el fons, és el mateix gest que quan els germans Lumière filmaven el seu fill menjant.
Crec que realment es tradueix molt bé en les teves pel·lícules aquesta de manera donar-li la volta a les coses. Una de les eines, que en aquest cas no és del tot vella, no és ben bé desaprendre sinó que és completament innovadora, és la intel·ligència artificial. En parles sovint, però sobretot en xerres al voltant de la novetat. Novetat en el sentit pueril de la IA, de falta de refinació, d’error.
Exacte. Has vist l’última cosa que va fer Scorsese amb IA?
No.
Et puc ensenyar un vídeo?
És clar.
És molt divertit. Diu com, moltes paraulotes… Ara molta gent el critica perquè col·labora amb una empresa que genera storyboards amb intel·ligència artificial. Hi ha un vídeo on treballa amb aquesta eina i pareix que li agrada molt. Jo penso que és fantàstic, vull dir, té vuitanta anys i continua obert a experimentar.
Així que ara tinc la benedicció de Scorsese.
Ara pots fer el que et doni la gana, ja!
Totalment! No, però, realment no va ser idea meva emprar IA. Des del moment en què la vaig veure vaig estar interessat, però per Dracula no teníem diners, i jo volia fer-la. L’anava a fer com Roger Corman, o com el Roger Corman espanyol, Jesús Franco, intentant fer el que puguis amb el que tens. Llavors em vaig ajuntar amb Vlaicu Gorcea, que és un músic de jazz, un home de so, però també és un apassionat de la IA. Em va dir que ell no sabia res, no de manera professional, però jo li vaig contestar que no necessitàvem cap especialista…
Només algú que ho faci…
Sí, que ho faci i amb el que ajuntar-me i provar i veure què en surt. I de sobte descobreixes que hi ha una certa poesia en aquest procés. Utilitzàvem programes molt barats, no grans coses. Sempre m’han agradat les imatges trencades, imperfectes, perquè les trobo poètiques. És com Méliès. Si TikTok s’assembla als Lumière, la IA s’assembla al primer Méliès.
Els primers trucs.
Sí, els primers trucs no estaven perfectament fets, però precisament aquí hi ha la poesia de veure Méliès.
Creus que aquesta poesia desapareixerà quan la IA sigui més refinada?
Probablement sí. Per això volia capturar aquest moment inicial. Però tota tecnologia depèn de com la facis servir, de com la forcis. Sempre hi haurà maneres de provocar al·lucinacions en la IA. Això ho discuteixo en una entrevista que vaig fer amb J. Hoberman, on també vaig convidar un especialista que conec de Facebook. Ell deia que pots fer al·lucinar a la IA a partir del tipus de dades que hi introdueixis.
Però penso que qualsevol tecnologia pot ser emprada de moltes maneres diferents. Per exemple, la nova pel·lícula que estem fent –- la comencem la setamana vinent— una de les històries és sobre una dona que treballa fent espectacles eròtics en càmera web. És una activitat molt estesa a Romania. De fet, vaig escriure el guió amb una actriu de Dracula que havia tingut experiències en aquest sector. Part de la pel·lícula recrea situacions basades en les seves vivències.
Volia fer una pel·lícula explícita, però no pornogràfica. El primer que vam decidir va ser fer-la en blanc i negre. I que forçarem la imatge tantíssim per la poca llum —vaig parlar amb el meu DOP per fer algunes proves— que la resolució es trencarà. I així sigui més gràfica i menys pornogràfica. És una manera d’emprar la tecnologia en contra de si mateixa. No m’interessen imatges clares d’un cos nu, o de masturbació, o emprant consoladors, o el que sigui. No n’estic interessat. No m’interessa l’aspecte sexual en si mateix, sinó la dimensió fantasmagòrica dels clients i el context social d’aquesta indústria en un país pobre com Romania. No vull fer-me enfora. Llavors, com resols aquesta paradoxa? D’una banda, posant la imatge en blanc i negre per tal que esdevinguin menys reals, més abstractes. I apretar-ho tant que es destrueixin i l’aspecte pornogràfic desaparegui. Ara totes les webs pornogràfiques graven en 4K o 8K, pots veure tots els detalls anatòmics… Jo vull fer tot el contrari.
Deixa un comentari