LO VELL I LO NOU

En les últimes etapes de la seva prolífica i conflictiva carrera, en un film aparentment menor, Orson Welles parlava de la realització d’allò impossible com a única forma de llegat. Em refereixo a Una història immortal (1968), un breu film d’uns seixanta minuts fet originalment per a la televisió francesa.

Adaptant el relat d’un escriptor danès que el propi Welles admirava, el cineasta prodigi s’incursava en una història sobre laments, ambicions i llegat, i l’artificialitat que ho sutura tot. A la regió de Macau del segle XIX, un comerciant ric a les portes de la mort – interpretat pel mateix Welles –, amb el nom de Sr. Clay, s’obsessiona amb fer realitat una història de mariners escoltada fa anys a un vaixell. El seu comptable és encomanat per trobar als personatges que puguin fer possible la representació d’aquesta història, per a que un mariner pugui explicar-la tal com va passar. Ens trobem en els terrenys manieristes i artificiosos propis d’una modernitat que el propi Welles inicià amb la seva Ciutadà Kane, on el relat és pura narració filtrada i esbiaixada primerament per la memòria d’una absència, i darrerament pels capricis d’un meganarrador que desarticula el sentit en una estructuració il·lusòria i viciosa.

La primera meitat d’Una història immortal ens fa acompanyar al comptable Levinsky mentre aquest persuadeix a la Virginie (Jeanne Moreau) per interpretar el paper de l’heroïna de la història. A la segona meitat del film, la rondalla de mariners pren vida, la representació es torna relat i el relat en una inesperada veritat. Aquesta veritat no obvia el fet que la Virginie, filla de l’exsoci del Sr. Clay, qui un cop traït i arruïnat per aquest es va treure la vida, no hauria acceptat el rol sense el pagament de tres-centes guinees, ni que aquesta en realitat té força més que els disset anys del personatge que ha d’interpretar. Tampoc obvia que el mariner escollit pel Sr. Clay té la rectitud pròpia d’un nàufreg recentment rescatat. Res d’això impedeix que la història se succeeixi tal com el Sr. Clay la dirigeix, però quelcom més enllà de la superficialitat de la representació sorgeix en la unió dels intèrprets. Perquè allà on el personatge de Welles, amb la seva omnipotent riquesa econòmica, pot orquestrar sense dificultats la disposició d’uns actors i una escenografia, el que brota d’aquest muntatge és quelcom que ell no serà capaç de veure ni entendre. La seva corrupció i avarícia, i el seu repudi a les profecies, a tot allò que no són fets, el mantindran en la ignorància de tota la sinceritat que brota al marge de la representació, allò que parteix de la representació i es torna real.

És simple llegir Una història immortal com la confessió d’una ambició, la del propi Welles, i les imposicions estèrils de la cadena de producció, del sistema dels estudis, de les condicions del patronatge. És alhora una reivindicació del triomf dels afectes per sobre de tot, d’una sinceritat que s’escapa a les influències externes del sistema, d’una veritat que li és pròpia al cinema, a la trobada dels cossos. Però no deixa de ser un lament que invoca la mort del classicisme, i l’acceptació d’una modernitat que converteix als cossos en models i al relat en un plor, en la confirmació de que tot allò que veiem és desig reconvertit en resignació.