LO VELL I LO NOU

Si el final de Vora el Torrent (2024) era Kim Min-Hee qui flotava com la flor més fràgil del riu, la següent pel·lícula de Hong Sang-Soo ens presenta a un poeta que admira aquest mateix fenòmen natural. Però evidentment el director surcoreà no retratarà a aquest fanàtic de la bellesa amb tanta puresa com a la seva estimada Kim Min-Hee. Estem a una pel·lícula de Hong Sang-Soo, els homes, i sobretot els joves poetes, només tenen l’opció de caure en la ingenuïtat. 

Hong Sang-Soo ens beneeix amb una nova pel·lícula. Penso que ho fa cada vegada més conscient de la seva mortalitat, però també des d’un possible nou llenguatge que només ell sap cap a on va. Què et diu aquella natura? entraria en aquesta etapa experimental que té l’autor. Més enllà de la durada dels films, la seva curialitat, o el seu baix pressupost, les mateixes històries es van solidificant a poc a poc, per de sobte abstraure’s de tot significat a l’últim moment. Una etapa on a l’espectador d’alguna manera sempre se li escapa alguna cosa, però el miracle amb tot això és que és dels pocs autors que aquesta aparent fugida de significat no resulta mai un problema. 

Ha Dongwha (Ha Seong-guk) és un jove poeta que, en deixar a la seva parella a casa, acaba sopant amb els seus sogres a qui encara no havia conegut. Entremig d’aquesta coneixença universalment incòmoda, en Dongwha es mostra agraït i plenament confiat de les seves capacitats. També coneix a la seva cunyada, amb qui té algun malentès dissimulat, perquè un jove poeta en una pel·lícula de Hong Sang-Soo sempre s’ha de mantenir distanciat del seu present. Sense deixar d’analitzar el seu entorn, portant la contrària amb tot i respirar una supèrbia silenciosa, el jove poeta de Hong té tot el que som i alhora tot el que neguem ser. 

Aquest tipus de joventut ha fascinat a l’autor des de ja fa un temps. Però és una joventut contradictòria, que no funciona com a dispositiu nostàlgic, sinó més com a distanciament conceptual. A Ha Dongwha no se li para de recriminar que es canviï de cotxe, alhora tots es burlen del seu bigoti, que s’assembla més a una voluntat adolescent a assemblar-se a algun ídol poeta. Una mena de joventut que pretén viure sense haver viscut, pensament que es posa a la taula per la mare de la parella de Dongwha, qui sí que és poeta. 

D’alguna manera Hong Sang-Soo ens ofereix el que el bildungsroman (novel·la d’aprenentatge) va fer per la literatura alemanya, però com si els poetes els hi costés encara més aprendre, perquè com veurem, les paraules ja no tenen tanta força. Però en el cinema de Hong Sang-Soo, sempre tenen més força els miracles cinematogràfics. Tothom se’n va a dormir, i per tant, la narració també. Dongwha s’aixeca per caminar pel bosc. La càmera ja ha perdut tota definició possible, i tot és fosc, indistingible, les estrelles esdevenen petits píxels brillants. El poeta ressacós Donghwa camina i camina per aquell espès bosc, ple de natura i abstracció absoluta. Però en un cert moment s’atura, quan escolta una melodia de guitarra provinent de la cabana dels seus sogres. Moment miraculós, perquè escoltant la melodia, el nostre protagonista sembla entendre tot allò que nosaltres mai entendrem. Moments després, ell s’estira a un banc, i Hong Sang-Soo ens ofereix una peça musical perquè l’escoltem, i si volem, l’entenguem.

Moment en on Hong Sang-Soo mostra una altra vegada la seva sinceritat cinematogràfica, i si es vol, humanista. Moment en el qual tota mena de diàleg anterior es torna banal, i el silenci musical d’un jove esdevé universal. No és d’estranyar que cada vegada l’autor es mantingui més distanciat del públic. Hong Sang-Soo ens ens mostra les parts que menys volem conèixer de nosaltres, per desvelar-nos que aquesta natura retòrica del títol sempre està en cantons on la paraula ja ha desaparegut. La meva pregunta per a Hong Sang-Soo seria, “Què et diuen les paraules en aquest moment?”