LO VELL I LO NOU

Escric pensant molt en el dia que vaig veure una doble projecció de Nitrate Kisses i Tender Fictions amb les meves amigues a l’Xcèntric. Vaig sortir completament commoguda, emocionada i sumida en una bombolla d’estima, esperança i ganes de crear. Recordo encara el formigueig a les meves mans, un desig desbordant per mirar, saber i fer, l’emoció embriagadora que em va portar a oblidar-me el mòbil a l’auditori del CCCB. Aquell dia vaig estimar a la Barbara i em vaig estimar a mi, vaig trobar un espai segur, un punt de reconeixement identitari i una porta oberta a l’autoexploració, a l’experimentació, a la creació i a l’amor. 

Barbara Hammer era moguda per una ambició desitjant de traçar un camí des dels marges per incidir en la Història, per inscriure-hi un llegat lèsbic mitjançant el cinema. Barbara Forever (Brydie O’Connor, 2026) documenta la vida de Hammer, reciclant, reconfigurat i manipulant el material que l’ha immortalitzat. És ben curiós com el desig immanent en les imatges de la cineasta –aquell que la porta a mostrar-se completament nua davant la càmera, el que la mou a capturar en imatges les seves amants, amb el que decideix militar per les lesbianes i la comunitat queer des de finals del segle XX–, roman sobrevolant les imatges a les quals en el seu moment va insuflar de sentit. Tanmateix, O’Connor pren aquest material d’arxiu per configurar, de fora cap endins, el retrat d’una cineasta que pensava les imatges des d’una dimensió expansiva. En recontextualitzar, des-endreçar i barrejar amb arxiu personal les obres de la cineasta, Barbara Forever, esdevé una estructura més propera a la del documental televisiu clàssic estatunidenc que a les formes de cinema experimental pròpies de la cineasta. D’aquesta manera, no només l’essència i llegat de la seva filmografia queden limitats, sinó que, per consegüent, també la seva persona. El documental mostra la vida, la passió, el desig i l’ambició de Hammer, però acaba per tenyir-ho tot d’una melancolia ambigua que destenyeix el potencial de les imatges emprades, la càrrega emocional d’aquestes es trasllada cap a una tristor pesant, es busca una compassió contradictòria. La mort sembla estirar el fil conductor de la pel·lícula, a tall d’elegia, Barbara Forever celebra la vida de Hammer, però també la condemna a la mirada compassiva d’un espectador a qui el desig de vida projectat en les imatges de la cineasta queda relegat a la pesantor de la seva pèrdua. 

Amb tot, cal tenir en compte el gran repte que O’Connor va decidir emprendre per configurar a partir d’una obra experimental intrínsecament autobiogràfica i documental, una reinterpretació de la figura de Hammer des d’una mirada objectiva. És per això que per a un públic desconeixedor de la seva filmografia, pot suposar una introducció significativa al seu cinema, convidant-li a saber-ne més, mirar més. No obstant això, què és el que realment manté en vida l’obra de Hammer? Un documental que teixeix el seu arxiu fílmic o una cicle retrospectiu de la seva obra? Hammer explica en el documental la importància de mantenir viu el seu llegat a través del cinema, de reviure les seves imatges si cal, de reproduïr-les i re-distribuïr-les. Barbara Forever no deixa de ser un retrat fílmic, un més per la col·lecció, un petit allargament de la vida de la cineasta en pantalla, tot i que el seu llegat i la seva obra ja de per sí en siguin els seus principals portadors.