LO VELL I LO NOU

Parlem de performers (theater artists), de Nova York i dels anys 80. De l’escena queer, de la sida i de la música. I amb això, ens situem en un registre que convida a un relat marcat per la pèrdua, el dolor, la vergonya i la lluita. Al nou film d’Ira Sachs, totes aquestes idees, tan presents en el que suscita aquest tipus de plantejament en l’imaginari, estan. No poden no estar-hi. Però es viu el dol des d’una lent diferent. No per això menys punyent. Potser sí més encoratjadora. Coneixem en Jimmy George (Rami Malek), un estimadíssim artista de l’underground del moment. També coneixem en Dennis (Tom Sturridge), la seva parella, la seva família i, finalment, al seu nou veí. En Vincent (Luther Ford) arriba al bloc a l’hora que en Jimmy torna d’una llarga i àrdua estada a l’hospital degut a la sida. En aquest trobar-se dels dos homes, Sachs ens porta en un tendríssim viatge de desig, tenacitat, tristesa i afecte.

La força de The man i love resideix en la seva capacitat de trobar un balanç idíl·lic. En un context en què el rastre de les desgràcies és molt fàcil de seguir, les fugues que planteja el film conviden a enfocar la melancolia amb un estel d’esperança. Ira Sachs fa una feina encomiable de cartografiar una realitat a partir de l’individu. Des d’un endinsament en la intimitat del protagonista i d’aquells que l’envolten, sorgeixen moments tan memorables com el sopar a casa d’en Dennis i en Jimmy on, per torns, els assistents entonen una cançó. I és en instants com aquest, on la comunitat s’uneix, on el focus està en un altre lloc –en el compartir, en l’estima, en els afectes– que el pes de la realitat que s’està retratant entra en el moll de l’os i s’escampa com un calfred. Perquè la gent riu, i canta, i balla i s’estima, però la pintura de la paret està escrostonada i els ulls d’en Dennis, envermellits. Cada escena de The man i love sembla estar insuflada d’algun tipus de veritat incontenible. Una veritat que floreix de la dolça mirada de la càmera del director, de la seva empatia cap a tot el que retrata, d’una sensibilitat molt conscient de la necessitat de pendular entre la cruesa i l’esperança.

Sostenint el cos d’una narrativa finament lligada, estan uns personatges increïblement entranyables i una voluntat de musical emmascarat. Malgrat no començar coreografies del no-res o cantar les discussions, és a partir de la música, de les cançons que entonen els personatges, que es vehiculen gran part dels moments més emocionals de la pel·lícula. Cantada per Malek, la tonada de la cançó de Gershwin que dona nom al film, germina el conflicte romàntic entre els tres homes principals, i amb una interpretació a veu i guitarra durant l’aniversari de noces dels seus pares, en Jimmy commou a la seva família –i, certament, a qualsevol dels espectadors– mostrant-se ferm front la malaltia. Ira Sachs fa un musical tan subtil com les seves imatges, i aconsegueix que entrin en un ritme vertaderament excitant.

Menys subtil és el protagonista de la pel·lícula. En Jimmy pren vida de la mà de Rami Malek, un actor que destaca per la seva unicitat en la interpretació. I tot i fer un paper emocionant i sublim, en el to contingut general a vegades sembla nadar un pèl massa contracorrent. Dintre de la lectura del seu personatge, però, aporta una capa interessantíssima a l’artista. Els seus manerismes brillen més que mai, i l’estranyesa del seu posat quan interpreta a l’Hélèn a una adaptació de Once upon a time in the east, d’André Bassard, ens desvetlla la vertadera promesa que amaga un personatge sempre massa jove. De totes maneres, són els seus companys d’escena, Tom Sturridge i Luther Ford, els que em semblen vertaderament brillants. Sturridge, condemnat a ser el cuidador, un home de vidre, però no de cristall. Converteix en Dennis en un rellotge d’arena conscient de cada granet que perd, en un personatge que vesa amor per en Jimmy, tant, que a vegades sembla descosir-se. Ford, en canvi, emana un desig viu, incontrolable, que consumeix. En Vincent és la novetat, la possibilitat de vida, l’obsessió. La fragilitat d’una cosa massa nova com per tenir forma, i massa curta com per trobar-li, i Luther ho transmet amb ulls de daina i boqueta tremolosa. 

La pel·lícula, realment, podria resumir-se bastant bé amb la seva escena final. Un Vincent més madur conversa en un bar sobre com en Jimmy el portava a concerts, i la gran promesa que era. En parla nostàlgic, lleugerament apagat. Però llavors, sona la música, i en la pista de ball, ulls tancats i cap mirant el cel, balla. Com Ira Sachs, en Vincent recorda una realitat dolguda, marcada per tristor i pena, i en aquest recordar, hi busca aquells que l’habitaven. Només a partir de les històries dels que travessen temps convulsos, només a partir de les seves veritats, és que els moments de tendresa poden posar-hi un poc d’esperança. Un poc de pau.