LO VELL I LO NOU

Corredora de Laura García Alonso no mereix la dispersió que aquesta crítica tindrà. Ella és una òpera prima més que correcta. Angoixant, t’asfixia a cada pla que passa i et planteja un dilema moral important amb lleugeresa i sense complicacions. És l’obsessió la causa del problema o és, a cas, la seva alliberació?

Mentrestant, a la meva butaca, em qüestionava: per què em requereix tant d’esforç veure pel·lícules industrials espanyoles –especialment catalanes– fetes per cineastes joves? Com Corredora de Laura García Alonso solen ser pel·lícules amb una posada en escena pensada i conseqüent, amb guions i temàtiques interessants, amb actuacions sorprenents, i, així i tot, sempre entro a la sala intentant-me desfer de les meves (massa) supersticions i surto reconciliat amb elles. Són unes exigències que no tinc amb el cinema francès, ni molt menys amb el nord-americà. Suposo que és perquè les fa gent, de certa forma, propera a mí, D’alguna manera, quan arrenca una pel·lícula i apareix el segell picassià de EsCine Español, sempre, em remoc incòmodament a la butaca, trago saliva, i desitjo que, almenys, sigui entretinguda.

Corredora és una pel·lícula que segueix una atleta malalta obsessionada amb guanyar la següent cursa, amb ser la millor. A mesura que avança el relat, emergeix una estranyesa —potser el sentiment més valuós de tota la pel·lícula— que impedeix determinar amb certesa si aquest objectiu és la causa de la seva malaltia mental o, ben al contrari, l’únic element que la manté conscient i activa davant seu. Aquesta ambigüitat es construeix a partir d’una posada en escena asfixiant, que només concedeix aire quan la protagonista corre. I pot semblar una composició fílmica evident, però no seria possible sense una música tecno que gairebé funciona com a ambient sonor —al principi només sona quan l’atleta l’escolta amb els auriculars i, més endavant, passa al pla extradiegètic—, un muntatge veloç i intel·ligent i al contrast entre les interpretacions de la protagonista i els secundaris —una Alba Sáez novell però absolutament punyent, tot i situar-se tres graons per sobre en intensitat dels seus companys de repartiment, Marina Salas i Àlex Brendemühl—. En altres paraules, hi ha un plantejament intel·ligent rere cada decisió.

Vist això, potser semblaria que les meves queixes inicials estan sobrepassades, o innecessàries de ser comentades al voltant d’aquest film. Però ja he avisat que seria una crítica dispersa i que Corredora no té realment la culpa. La culpa és de l’acumulació. De què són pel·lícules que, de tan correctes, no deixen lloc a cap fet inesperat, a cap sorpresa cinematogràfica. Pel·lícules on, observant les seves formes, pots endevinar la procedència escolar de la directora –que són els primers responsables d’aquest problema– i, després, els laboratoris als quals han assistit –que són els segons. Pel·lícules que s’han passat tants anys suplicant ajudes públiques que, de tanta institució darrere, s’han oblidat de que el cinema, en algún moment, era un art innocent.

D’aquesta manera, se’m generen alguns dubtes que sento la necessitat de plantejar, encara que la resposta pugui ser un trivial sí. Podem estar feliços de veure pel·lícules –en la majoria, òperes primes– que proposin trencaclosques interessants, que siguin formalment correctes sense inventar res i que funcionin positivament a les sales, a la vegada que semblin absolutament insuficients i que tot sigui cada cop més homogeni? Alguna vegada hi ha hagut una nova onada de cineastes joves que es mostrin tan clarament com un símptoma més dels temps reaccionaris que corren?