LO VELL I LO NOU

Estar al Festival de Canes és una experiència molt exigent: poques hores de son, cues interminables, moments d’espera incòmodes i massa pel·lícules carregades de pretensions que intenten camuflar la seva buidor sota estetitzacions tramposes. Aquesta edició, pel que fa a la competició oficial, no ha tingut un nivell especialment alt, i les millors pel·lícules s’han trobat gairebé totes a la Quinzaine des Réalisateurs, el festival paral·lel que transcorre simultàniament mentre persones amb tratges i vestits caríssims desfilen per l’alfombra vermella davant del Théâtre Lumière, una de les sales més impressionants del món.

Afortunadament, de tant en tant encara apareixen cineastes que busquen evolucionar, transformar-se o arriscar-se amb el llenguatge cinematogràfic. L’últim dia de la selecció oficial, a les tres de la tarda —l’única hora en què no cal encotillar-se dins un tratge per entrar a una première mundial—, s’ha presentat una pel·lícula extraordinària, una obra que avança en una direcció tan incerta com fascinant i que ens obliga a pensar com aquest art, cada vegada més vell i previsible, encara és capaç de sorprendre. La pel·lícula de què parlo es titula The Dreamed Adventure i està dirigida per Valeska Grisebach.

Interpretada per un grup d’actors que ofereixen algunes de les millors interpretacions del festival, la pel·lícula segueix les passes d’una arqueòloga (Yana Radeva) que, per ajudar un amic, acaba embolicada en una trama mafiosa situada a la frontera entre Bulgària, Turquia i Grècia. No cal explicar gaire més de l’argument perquè la mateixa pel·lícula el deixa clar des del principi, només per començar després una llarga deambulació observacional pels paisatges secs de la zona búlgara filmada. Durant dues hores i quaranta-set minuts, The Dreamed Adventure s’encarrega de construir un món que s’expandeix exponencialment amb cada pla, a través de llargues converses i silencis, de viatges en cotxe en solitud o companyia, de xocs intergeneracionals i de personatges que apareixen i desapareixen constantment.

Al principi pensava en els paisatges del cinema de Kiarostami, en els seus trajectes en cotxe: com si l’iranià hagués dirigit una pel·lícula de mafiosos. Després, quan ja feia més d’una hora que observava la magnètica Radeva dominar cada pla, quan una mena d’aureola al voltant de la seva figura feia que la resta de personatges —i la mateixa pel·lícula— gravitéssin al seu voltant, vaig pensar en els thrillers de Howard Hawks. Com Humphrey Bogart a The Big Sleep (1946), aquesta actriu natural controla cada esdeveniment de la pel·lícula i imprimeix un pes immens a cada nou moviment del relat. Al mateix temps, com en el cinema de Hawks, el temps transcorre dins de cada pla, la paraula conforma idees poderosíssimes i el misteri, en lloc de conduir cap a una resolució final, va obrint noves pel·lícules dins la mateixa pel·lícula. Una pel·lícula d’amor i, en el seu interior més profund, una pel·lícula d’aventures.

Després de tanta aparatositat a la selecció oficial —tot i que no vull deixar de reconèixer que també hi ha hagut diverses pel·lícules de gran nivell, com les de Hamaguchi, Sachs o Marré—, trobar-se amb una pel·lícula tan autènticament lliure l’últim dia del certamen és un autèntic xoc estètic. Un xoc estètic carregat d’esperança. The Dreamed Adventure difícilment trobarà distribució a Espanya; amb una mica de sort, potser es podrà recuperar en algun festival abans d’acabar amagada al catàleg d’alguna plataforma. Precisament per això és imprescindible reivindicar-la, celebrar-la i discutir-la. Només per veure una pel·lícula com aquesta ja val la pena venir aquest festival tan ostentós.