LO VELL I LO NOU

Com si fóssim Déus, observem el paisatge de la Riviera Francesa moure’s sense aturar-se. Els arbres sent colpits pel vent, les onades corrent de dalt abaix de la platja, colisionant amb roques immenses, i el tren que de va i torna de Ventimiglia. D’aquesta visió general, d’un paisatge incessant en els seus gestos, concretem en el rostre del Géo (Kaylon Lancel), un nen fascinat pels salts de penya-segat. Un nen que és filmat en gran angular i es fa gegant, incorporant tants gestos com el paisatge precedent, de mentre, els adults que passen en segon pla apareixen desenfocada. 

Bruno Dumont sempre ha estat un autor que ha partit d’una innocència. Des de L’humanité, on el personatge de Pharon (Emmanuel Schotté) tenia aquesta innocència quasi ridícula (que podria ser un precedent al Lazzaro de Rohrwacher), o la pel·lícula L’Empire, que és un Star Wars a l’europea, o el que crec jo, un possible episodi VII de la Saga de Lucas reimaginada per un nen de 7 anys. Doncs no és casualitat que la seva nova  pel·lícula sigui plenament protagonitzada per infants. D’aquesta innocència que Dumont habitava, a les Roches Rouges ens endinsem en una altra molt més sincera que contagia el format fins a transgredir-lo. Fent d’un possible guió dirigit a l’emmirallament de la infantesa, a un que esdevé infantesa en si mateixa. 

Al llarg del film, Dumont té la idea de barrejar allò ficcional amb allò documental que pot sorgir del fet de filmar la infantesa. L’autor sap que dels infants no se li pot treure el fet real fins que no és real, per això al llarg del metratge aquests cauen, comencen converses entrebancades, miren a càmera, i s’avergonyeixen en escenes incòmodament tendres. Barrejant el que sembla ser preses dolentes, moments abans de filmar, o petits fragments de darrere les càmeres. Una amalgama d’oscil·lacions que contagia imatges molt juganeres, però, que no s’allunyen d’una temporalitat extensa i observacional dels films anteriors de Dumont. 

És potser en aquesta temporalitat on la pel·lícula adquireix la seva excel·lència. Dumont col·loca la càmera apropant-se al documental observacional a l’espera que succeeixin miracles (I quins miracles!). Des dels gestos facials marcats pel Géo, fins als paisatges de la Riviera Francesa, el cineasta sembla rebutjar l’espera a un relat fort i potent, per acabar fent una pintura abstracta d’una pel·lícula infantil. Una pel·lícula que funciona com un paradís immortal, on els infants no es canvien de roba, on la violència sorgeix per ser oblidada i on l’amor es transmet a partir d’una incomoditat infantil que podem arribar a enyorar amb molta força.

El més potent de la seva projecció a la 58a edició de la Quinzaine des Réalisateurs és com aquesta infantesa traspassava la pantalla d’una manera monumental. Mentre els infants de la pel·lícula cridaven al gos Raphen, Kaylon Lancel cridava també el seu nom des de la setena fila del Teatre de la Croisette. Fent que la pel·lícula esdevingui un esdeveniment infantil plenament aconseguit, i que funciona com un contraplà a un món cada vegada menys reticent a la innocència. Vull creure que Dumont fa una creació que funciona com un salt preciós a un altre estat mental, un estat natural que sempre hi és amb nosaltres però el rebutgem amb totes les nostres forces.