LO VELL I LO NOU

La Claire (Rebecca Hall) és una dona que acaba de complir 250 anys. En un món utòpic (o distòpic) on a partir de la medicina avançada es poden viure molts anys, la nostra protagonista decideix que al complir aquesta edat morirà. A partir d’aquesta pròleg i l’actuació ja avançada i desenfrenada de Hall, el personatge es posa a ballar la seva festa d’aniversari. Aquest ball podria ser una seqüència de crèdits finals, ja que la premisa i desenllaç de pròleg ja funcionen com una peça en si, però Maria Martínez Bayona busca explorar aquesta psicologia fins al cansament.

The End of It és l’òpera prima d’aquesta directora, qui havia explorat amb anterioritat el món dels curtmetratges. Presenta a la secció de Cannes Premiere una pel·lícula de ciència ficció que barreja el body horror i el drama existencialista. És curiós veure en aquesta secció una òpera prima, ja que segons Thierry Frémaux les òperes primes tenen lloc a Un certain regard, i les pel·lícules més “experimentals” a aquesta secció. Malgrat això, Martínez Bayona sembla intentar experimentar tant amb el gènere com amb el format que per l’espectador més naif pot causar una certa impressió.

Mentre que la trama del film respira una potència exacerbada, la pel·lícula acaba sent una barreja d’ambicions que no arriben a aterrar en cap lloc concret. El cos de la Claire, al qual se li han trencat tots els ossos “originals” i ara tots són prostètics, minva cap a tots els gèneres cinematogràfics possibles. I és que, el personatge decideix no prendre’s més medicines per regenerar el seu metabolisme, fet que porta al seu cos a ser víctima del body horror. Però un que es converteix en una reversió de The Substance totalment superficial i maltractada, que no torna a fer referència en cap moment. Subseqüentment, el seu cos també passa per l’estatisme més fràgil de Yorgos Lanthimos, on la directora sembla voler trobar una mena de sentimentalisme en aquesta rigidesa, sense adonar-se que aquest oxímoron mereixeria tot una pel·lícula apart.

Per altre banda hi ha una part de guió que també mereix el seu apartat. Sobretot, venint d’una trama tant intrigant, on les relacions de tants anys serien essencials per la construcció d’un relat ric i sentimentalment potent. Martínez Bayona peca de posar tots els personatges sobre la taula, i intentar entrar en un joc on l’arbitrarietat decideix abans que l’autoritat. Perquè sí, aquesta decisió de mort ja es veu perfectament com acabarà i quines seran les decisions del personatge. Però alhora, els personatges secundaris, que entre ells es troba un Gael García Bernal totalment indiferent, sembla que els hi succeeixi el mateix. On tota radicalitat emocional podria ser trobada, s’acaba omplint de clixés i desaprofitament que només crea rebuig a tot el que succeeix en pantalla.

Martínez Bayona sembla crear tot un món que superen a les possibilitat del metratge. En les primeres obres de molts cineastes el desig romàntic d’abarcar-ho tot és immens, i la directora sembla que no se n’ensurt en adonar-se que no tot és possible. Potser si els conflictes s’haguessin concretat més, i haguessin esdevingut essencials, la pel·lícula resparia molts anys més, i fins i tot una altra vida.