LO VELL I LO NOU

Quan vaig saber que la nova pel·lícula dels Javis es titularia igual que l’obra inacabada, i embrionària, del poeta Federico García Lorca, em preguntava quina nova visió li voldrien donar els cineastes a l’univers del poeta andalús. L’obra proposa en tres línies temporals (1932, 1937 i 2017) una reivindicació a la sexualitat i a la figura autoral del poeta. Una reivindicació que serveix per acontentar els crítics i espectadors fora de la península. Mostrant una Espanya estereotipada, un Lorca de pamflet i una memòria històrica eminentment erotitzada. 

Les tres línies temporals tenen un codi polític diferent (la república, la guerra civil i l’actualitat). Tres línies que, a part de ser immensament desproporcionades entre elles, no conviden a cap pensament accentuat més enllà de la seva primera meitat, per de seguida revelar-se com a connexions efectistes. Però els Javis ho tenen clar, volen fer una obra gran i maximalista, amb una posada en escena on cada temporalitat varia, i els desnivells qualitatius es fan molt evidents. 

Potser també és maximalista el seu apartat tècnic. On, des del meu punt de vista, la seva pressa al tenir l’etiqueta del Festival de Cannes no els hi ha donat cap avantatge. L’insuportable esteticisme, els videoclips pintats com a plans seqüència virtuosos, els canvis de color pla rere pla i la música excessiva (del gran) Raül Refree fan de la seva posada en escena ego-virtuosa l’eix central de la pel·lícula. Recolzant la idea que la memòria històrica i literiaria que promet tractar és simplement una excusa monetària.

Però el que més m’inquietava, després d’aquest formalisme extrem i buit, és com La bola negra esdevé conscient (molt tard) de la necessitat d’una temàtica, i és aquí on la pel·lícula s’enfonsa per complet. Així i tot, quina és aquesta temàtica? Una reivindicació al poeta? A allò queer? A la memòria històrica? Doncs a parer meu, a res d’això. Potser té més sentit relacionar-ho amb el que el crític Roger Koza ha anomenat com a “Pornografia de la memòria històrica” I és que tota mena de reivindicació antinacionalista durant la guerra civil esdevé eclipsada per la constant erotització dels seus membres. Membres del bàndol franquista qui, en més d’un moment, els Javis decideixen retratar despullats, amb cossos normatius, erotitzats, sexis, amb focs artificials i ballant una cançó de Guitarricadelafuente. 

L’erotització del bàndol feixista s’acaba presentant com el principal recurs estètic del film. No sé si Lorca estaria molt content amb aquest retrat, i tampoc crec que estaria content que reduïssin la seva obra a la seva orientació, com fa el personatge de Glenn Close (una estudiosa nord-americana del poeta) al titular el seu llibre Federico García Lorca: El poeta gay. Doncs potser el que volien fer era reivindicar allò queer de la societat i la seva repressió present? Tampoc ho crec, perquè si erotitzem als franquistes i només parlem d’allò queer a partir d’homes blancs i models, no sé on  volem arribar. 

La dupla dels Javis volen mostrar virtuosisme, volen entrar en un sector autoral que saben que no hi pertanyen, però de totes maneres volen conquerir-lo. Si el seu discurs, presentat amb força imaginada, es conclou com a permanentment contradictori, només em fa pensar que la pel·lícula es presenta com una farsa. De fet, tot el film sembla ser una excusa per mostrar la seva força com a hereters d’Almodóvar i, qui sap, fins i tot de Lorca. Finalitzant una pel·lícula que dona moltíssim a desitjar, narcíssista i pobre, i on el seu objectiu de reivindicar el món queer i a un autor, acaba sent una crònica confusa de la guerra civil, del poeta, i sobretot d’una memòria històrica víctima d’una portada de Playboy.