LO VELL I LO NOU

Ara fa gairebé dues dècades, el 2007, Cristian Mungiu va guanyar la Palma d’Or del Festival de Canes amb 4 meses, 3 semanas y 2 días. Aquest esdeveniment no només va ser rellevant per a Romania, que aconseguia la primera —i fins avui única— Palma d’Or de la seva història, sinó que també certificava la importància vital del Nou Cinema Romanès arreu del món. Era un cinema que destacava per un punyent component social, però també per una marcada consciència autoral: pel·lícules d’estil que, a través d’una posada en escena dura i austera, eren simultàniament crítiques amb les estructures governamentals i etnològiques de les societats que retrataven, així com amb certes tendències dominants del cinema de principis del segle XXI. Films brillants que, finalment, van acabar consolidant un motlle de cinema social europeu que avui sembla reproduir-se gairebé mecànicament, fins al punt que és absolutament habitual trobar-ne tres o quatre a cada nova edició del Festival de Canes —un exemple d’enguany és Minotaur de Zvyagintsev.

Dinou anys després de 4 meses, 3 semanas y 2 días, Cristian Mungiu acaba de presentar a Canes la seva primera coproducció nord-americana, ni més ni menys que amb Sebastian Stan i Renate Reinsve com a principals cares del projecte. Després d’aquesta introducció, és pertinent preguntar-se: què queda d’aquell cinema romanès que ho va transformar tot?

La primera bona notícia és que Cristian Mungiu continua sent Cristian Mungiu. La seva ploma fílmica no s’ha desafilat i el tema escollit segueix travessant brutalment la societat romanesa. Aquí se’ns explica la història d’una família ultracatòlica —pare romanès (Stan), mare noruega (Reinsve)— que es trasllada a Noruega per criar els seus cinc fills a prop dels avis materns. Quan els serveis socials retiren la custòdia dels nens perquè a l’escola se’ls detecten marques compatibles amb agressions físiques, s’inicia un procés judicial per determinar si aquests progenitors poden continuar criant-los. Ells defensen que aquesta és la seva manera cristiana d’educar i que no passa res per “una clatellada al cul” si els infants fan alguna malifeta. El procés judicial tindrà una forta repercussió tant nacional com internacional —especialment a Romania—, i és així com el film extrapola un conflicte concret i familiar cap a una dimensió universal i política.

Si m’he hagut d’estendre tant en l’argument —cosa que no acostuma a agradar-me quan ho fan altres crítics— és perquè un dels grans pilars del Nou Cinema Romanès eren precisament els temes amb aquesta dimensió social i, sobretot, la manera com aquests temes establien una comunió perfecta amb la forma fílmica de la pel·lícula. Una forma que concedia temps a l’espectador perquè fos ell mateix qui reflexionés sobre el dispositiu que el cineasta li proposava. En el pla general, Mungiu disposa llargues escenes de conversa en què no només s’escola el temps: també apareix, a través de les interpretacions sostingudes dels actors, una mena de veritat sobre la complexitat de la situació.

Ara bé, per primera vegada, Mungiu sembla una mica encotillat pel seu propi sistema i, havent sortit del seu país i envoltat-se d’un star system internacional, el seu cinema se sent menys elegant i menys sincer. Els llarguíssims plans generals continuen existint i segueixen sent punyents, però és innegable que ja no tenen la força que solien tenir. A la seva darrera pel·lícula, RMN, hi havia un pla general de disset minuts durant una reunió en una església, amb la càmera tremolosa i prop de cinquanta personatges en escena. En aquella seqüència hi havia alguna cosa profundament reveladora sobre la manera com la comunitat es descompon davant del racisme. I això succeïa únicament a través de la persistència del quadre i de l’intríngulis que tenia lloc al seu interior. A Fjord, en canvi, aquesta virtuositat desapareix: tot és més simple, més preestablert.

Tot i que, al meu parer, Fjord pugui ser la pitjor pel·lícula de Cristian Mungiu, i que no desitgi res més que veure’l tornar a la seva pàtria en el seu pròxim projecte, el seu segell continua sent imborrable i inqüestionable. Al final del film hi apareix una proposta fascinant quan s’insinua que l’amor pot crear miracles, i cal celebrar que els millors cineastes del món no deixin mai de buscar maneres de reinventar-se.