LO VELL I LO NOU

El Ser Querido ofereix en una dilatada i opressiva escena inicial tot el que s’espera en un film de Rodrigo Sorogoyen. Incorrent-se un cop més en la seva estètica de la intensitat i l’asfixia dins del pla, el cineasta d’As Bestas entrama un relat metacinematogràfic vertebrat per un rodatge on l’actriu principal – una sensible Vicky Luengo – haurà de treballar amb el conflictiu director – un imponent i carismàtic Javier Bardem –, qui resulta ser també el pare violent i alcohòlic que de petita la va abandonar.

En aquesta conversa de retrobament que obre la pel·lícula – i que reobre el trauma que la constitueix – el xoc es materialitza en les imatges en forma de fragmentació, reenquadraments i desenfoc. Els primeríssims primers plans on es tapen l’un a l’altra, es tallen, s’incomuniquen, donen forma al desdoblament de dues versions de la realitat contradictòries, a dues memòries diferents del passat, d’una relació paternofilial. Aquest treball de la incomunicació serà el que més tard durant les més de dues hores de metratge travessarà el rodatge de la pel·lícula en què ambdós col·laboren, el que transformarà les imatges en una pasta heterogènia de textures que no encaixen. La veritat és que aquest joc amb el blanc i negre, l’aspecte de 4:3 o el granulat extrem com a joc de mirades que no es troben resulta efectiu en la seva aposta per la desorientació i la intensitat, però posa en evidència a Sorogoyen com un cineasta que treballa pobrament la imatge com a banal recurs de xoc. Aquest trencament radical de formats – que no de formes – és una eina més que Sorogoyen aprofita per explotar el mareig, l’angoixa i la tensió en l’espectador. Dins el seu convencionalisme estilístic, s’entén com una extremació lògica de la intensitat que el caracteritza, però ens ajuda a qüestionar-nos realment on es troba el seu límit com a creador de formes. Sobretot perquè el joc es torna reiteratiu i en extrem subratllat, tornant l’estilística de la dissociació i la pluralitat de mirades en una banalització del dispositiu fílmic.

Potser la cosa més clara que pot dir-se d’El Ser Querido és que la parella protagonista de Luengo i Bardem és qui salva la pel·lícula de caure en sac buit, carregant sobre les seves espatlles un guió tan efectista i redundant com les seves imatges de textures canviants. El pitjor de tot potser és el seu final, que tracta quasi patèticament de redimir el dispositiu cinematogràfic com a agent omnipotent i reconciliador. Ni tan sols el cinèfil més convençut es creuria aquesta faula ingènua i en fons perversa.