LO VELL I LO NOU

Una família ha d’anar a nou temples diferents abans de l’aniversari de l’àvia o li podria passar alguna cosa greu. O això és el que els ha dit un monjo budista. Sompot Chidgasondporse, conegut sobretot pel seu treball com a ajudant de direcció en totes les pel·lícules de Apichatpong Weerasethakul, és l’encarregat de portar aquesta road movie transcendental a la pantalla.

La família de 9 Temples to Heaven no és pas petita: necessiten un cotxe i una furgoneta perquè hi càpiguen tots, i tampoc no estan alineats espiritualment. Però tots s’han reunit, encara que sigui de manera simbòlica, per mostrar a l’àvia que no està sola en el procés que ha de venir. Temàticament i estèticament, seria fàcil establir relacions amb el cinema del seu company de feina més proper: la recerca d’una certa espiritualitat, personatges que s’adormen durant el recorregut del metratge o seqüències oníriques que semblen sorgides del vessant més transcendental de Tailàndia. Però és precisament quan la pel·lícula transgredeix aquests codis que troba camins inesperats.

El gran motiu de 9 Temples to Heaven és el viatge, els fragments de carretera que connecten un temple amb el següent. Aquestes escenes dialoguen constantment amb els moments més transcendents, oposant l’arquitectura urbana als espais sagrats que visiten. És també durant els trajectes quan els personatges parlen i confronten enfocaments epistemològics diferents, mostrant cadascun la seva fe, allò a què s’aferra cadascú. Però també els temples estan molt lluny de semblar actes de fe absoluts: temples en obres, amb ventiladors per intentar resistir la calor i pintures amb monjos mirant el mòbil. Els grans plans generals en què Apichatpong Weerasethakul acostuma a deixar entrar tot que pot allò diví aquí es veuen substituïts per plans molt més tallats, que fragmenten l’espai i separen diversos personatges o, dirèctament, plans detalls que mostren una acció. Hi ha una mena de mediocritat —o, millor dit, d’humanitat— que no té res a veure amb la idea d’una divinitat perfecta.

D’aquesta manera, la pel·lícula sembla preguntar-se quin espai ocupa allò espiritual en el nostre món. L’espiritualitat ja no apareix com una cosa estrictament sagrada, sinó com un símbol en contacte constant amb el terrenal. Quan 9 Temples to Heaven aconsegueix establir aquesta relació, res no impedeix que el film de Sompot Chidgasondporse transiti amb naturalitat d’un espai a l’altre: de mostrar les dolències humanes des d’un onirisme transcendental a acabar fusionant ambdues dimensions en un últim pla final per l’història, on, per fi, esdevenen una sola cosa. A mig camí entre Little Miss Sunshine i el cinema d’Apichatpong Weerasethakul, 9 Temples to Heaven és una de les pel·lícules més especials que he vist en aquesta edició del Festival de Cannes.