LO VELL I LO NOU

Al final de la Muntanya Màgica de Thomas Mann, el personatge de Hans Castorp decideix marxar del sanatori per emprendre el seu rol de soldat a la Primera Guerra Mundial. Mann, qui havia decidit escriure un personatge sense ser jutjat, finalitza aquesta monumental novel·la fent que el seu personatge emprengui el seu camí cap a la mort. Cent dos anys després, Paweł Pawlikowski decideix fer una pel·lícula retratant els anys en què Thomas Mann i Erika Mann tornen del seu exili. D’alguna manera, mentre Hans Castorp marxava a la mort, Mann torna a una possible nova vida. 

Erika Mann (Sandra Huller) i Thomas Mann (Hanns Zischler) arriben a Frankfurt, a l’Europa de l’oest, on l’esperen una petita multitud. Ciutat on li serà atorgat un premi per la seva carrera, i on ell trobarà una oportunitat per fer un discurs d’agraïment sense riscos ni perills. De mentre, tant Erika Mann com Thomas Mann es troben insegurs en la tornada a la seva pàtria, on són criticats per covards o traïdors. A més a més, un altre familiar, Klaus Mann, apareix com una figura fantasmal, que funcionarà de vincle entre allò personal i històric en l’Alemanya dividida i la família Mann. 

Pawlikowski ofereix un retrat malenconiós i fred de la tornada a casa de dues de les figures més importants de la literatura del segle XX. Una tornada a una Europa que ja no té ni color ni presència estètica. Huller interpreta a una Erika Mann que li sobrepassen les situacions de postguerra, mentre Hanns Zischler interpreta a un Mann de formigó, dues interpretacions que podrien representar les actituds d’una Europa dividida i incurable. 

Durant la projecció de la pel·lícula va sorgir el dubte DE si històries com aquestes de postguerra encara tenien rellevància en el cinema contemporani. Pawlikowski sembla adonar-se d’aquest dubte, però és per això que Fatherland esdevé singular ja des de la seva pròpia forma. Una estètica que no sorprèn dels dos films anteriors del director (Ida i Cold War) però en aquest cas aquesta estètica és molt més sòbria i claustrofòbica. Una forma que té més a veure amb l’arquitectura i escultura destrossada per la guerra, que no per un preciosisme gratuït i romàntic d’aquesta era. Com si Pawlikowski intentés arreglar estèticament allò que malauradament ja no hi és. 

Fatherland esdevé un recordatori humà d’unes conseqüències que la memòria col·lectiva sembla anar esborrant a poc a poc. Però és en aquest esborrament on resideix la tragèdia més romàntica de la pel·lícula. Mentre Mann somia en el seu fill que ja no és amb ells, busca una mena de transgressió tan romàntica i espiritual pròpia d’una novel·la de Goethe per a trencar-se. I mentre Erika com Thomas entren en una església i sona una sonata de Bach, les runes d’una antiga civilització ressonen amb aquesta nostàlgia de l’escriptor d’una Europa ja no és el que era, i la seva mort ha trobat forma.

En aquesta mateixa mort, la pel·lícula dividida com els seus personatges per fi s’uneix. De sobte, esdevé una pel·lícula que ha volgut plorar des dels seus inicis, però no s’ha atrevit. D’estàtues amb rostres abatuts, i edificis sense vida, apareixen les llàgrimes al fi. I a la pregunta final de la Muntanya Màgica de si després de tota aquesta desgràcia “sorgirà algun dia l’amor?” Pawlikowski ens la resol sense cap mena de formalisme, per mostrar-nos per fi, una emoció genuïna d’allò que només queda rastre. Però que ens emocionarà fins al final dels temps.