LO VELL I LO NOU

Les persones amb Alzheimer no recorden el temps de manera lineal; en canvi, en tenen una experiència abstracta, feta de línies inconnexes. Petites unitats de temps amb una memòria de curta durada, però activa dins de cada fragment. All of a Sudden explica la història de la Marie-Lou, directora d’una residència per a persones dependents amb problemes cognitius —especialment malalts d’Alzheimer— que aplica al seu centre la metodologia Humanitude, una filosofia dissenyada per a entorns sociosanitaris que busca garantir la dignitat i el benestar de les persones vulnerables. Utilitza aquesta metodologia, precisament, perquè els residents potenciïn de nou la capacitat d’experimentar el temps de manera empàtica, encara que sigui des d’aquesta forma abstracta. Ryusuke Hamaguchi construeix All of a Sudden a partir d’aquesta màxima.

El director japonès ha afegit a la seva filmografia una nova pel·lícula de llarga durada —tres hores i quart— i, com acostuma a passar amb els seus films, aquesta funciona gairebé com una tesi existencialista que les imatges i els diàlegs acaben confirmant com a certa. All of a Sudden es configura sobre els mateixos pilars que la filosofia Humanitude utilitza per tractar els pacients: la mirada, la parla, el tacte i la verticalitat —entesa com la capacitat del pacient d’aixecar-se i caminar pel seu propi peu.

Tot això, i encara més, es treballa a través de la preciosa relació entre la Marie-Lou i una artista japonesa amb qui estableix una amistat íntima. Aquestes dues dones, interpretades excel·lentment per Virginie Efira i Tao Okamoto, experimenten noves maneres de mirar-se, provocades per una càmera que converteix els seus plans i contraplans en mirades completament frontals cap a l’espectador. També parlaran i s’escoltaran com mai quan els diàlegs s’estenen en el temps, es dilaten i permeten que l’amistat se sostingui també en el pla sonor, a través de totes les imatges mentals que convoca la seva literatura oral. Mitjançant el tacte —plans detall de mans, peus i cossos— l’estima esdevé física, palpable. Finalment, es dignifiquen mútuament a través de la verticalitat, ajudant-se a aixecar-se quan alguna de les dues ho necessita. I tot això es fa explícit únicament a través de la dansa que Efira i Okamoto emprenen envers la càmera i de la manera com la càmera els correspon.

Si la missió de Hamaguchi és transportar la filosofia Humanitude a la pantalla, fer que All of a Sudden es construeixi sobre aquesta mateixa base, és el personatge de l’artista qui s’encarrega d’impulsar aquesta transformació. Tant la pel·lícula com l’Humanitude es configuren des d’una afectuositat profundament sincera i empàtica envers l’altre. All of a Sudden és una d’aquelles pel·lícules que et fan venir ganes de viure. I només això ja és extraordinàriament valuós.