LO VELL I LO NOU

El cinema de Jane Schoenbrun ha parlat sempre de l’extensió del cos. Des de la seva dimensió virtual a la seva condició física, des d’un prisma sempre conflictiu i dismòrfic, els personatges de Schoenbrun s’enfronten sempre amb la materialitat de la seva representació. La seva Teenage Sex and Death at Camp Miasma, el seu intrigant exercici d’autoconsciència sobre el gènere slasher, no és l’excepció.

Si ja ens havíem enfrontat amb les imatges digitals d’una webcam i els fòrums d’internet amb We’re All Going to the World’s Fair (2021), i a les imatges granulades de la televisió analògica a I Saw the TV Glow (2024), a Teenage Sex and Death at Camp Miasma la font de xoc i dissonància cognitiva prové de la nostàlgia del VHS i el cinema de terror de baix pressupost. Camp Miasma és una franquícia slasher de nínxol que, com totes les altres, ha caigut amb el pas del temps en la reiteració, l’autoparòdia i l’oblit, respectivament. La Kris és la cineasta encarregada de reviure la saga, amb un reboot que actualitzi i renovi els valors d’una pel·lícula original que han quedat ideològicament antiquats i desfasats. El vincle que la Kris acabarà entaulant amb la Billy, actriu i final girl de la pel·lícula original, ens servirà no únicament de fil narratiu per aquest descens a les fantasies i els malsons més bojos, sinó que ens familiaritzarà i ens obligarà a revisitar la franquícia que articula aquest metacomentari. Configurant-se des de les seves primeres imatges com un exercici metacinematogràfic entorn a la mirada – confonent el pas de la càmera amb el d’un assassí que bé podria protagonitzar la franquícia que el mateix film inventa –, el dispositiu es treballa com un arma que atempta contra la integritat del cos i la mateixa percepció del que és real.

Si la pel·lícula de Schoenbrun resulta prodigiosa no és únicament pels elements que ja li atribuíem a la seva esbojarrada imatgeria, d’un onirisme molt proper a Lynch, sinó per la capacitat d’ampliar els seus horitzons sense perdre el focus. Perquè bé és cert que el seu nou homenatge al gènere slasher es viu des d’una visceralitat i una hipnosi molt marcades per l’estil que li sevi cineasta ja traçava en els seus anteriors treballs, però ara amb un regust quelcom diferent. Potser més lluminós. Perquè encara que la imatgeria de Schoenbrun ens transporti per tot un seguit de sensacions que travessen tota l’amplitud de l’espectre possible – des de la paròdia més naïf i divertida fins a l’horror més profund –, la seva posició oberta com a metatext la presenta per sobre de tot com un joc que – com bé ens assegura li mateixi Schoenbrun –, pots apagar en qualsevol moment que es torni massa real. Per això, mentre que a la seva anterior I Saw the TV Glow la representació es traduïa en una desafecció pel cos acabada en el simulacre d’una tragèdia, a Teenage Sex and Death at Camp Miasma són els codis del seu gènere els que permeten la revolució triomfant del cos, i que s’alcen per sobre del dispositiu cinematogràfic com si fos aquest el que sempre ha sigut, un joc de projeccions i virtualitat.