LO VELL I LO NOU

Paper Tiger és un altre retrat sobri i calculat de James Gray sobre les taques del somni americà en la masculinitat nord-americana. Endinsant-se aquest cop en el gènere mafiós, el cineasta torna a servir-se dels propulsors narratius del cinema de gènere per tintar els seus curosos motius melodramàtics, sempre amb la màxima sobrietat possible.

Potser no hem vist encara en aquesta edició del Festival de Cannes una interpretació masculina més entregada i efectiva que la d’Adam Driver com al germà carismàtic i ambiciós – amb perdó del nostre estimat Bardem –. En Paper Tiger, aquest arrossega al seu germà –un també estel·lar Miles Teller– a un negoci aparentment inofensiu el qual, inesperadament esperat, acabarà de la pitjor de les maneres. Ubicada històricament en un punt on els nord-americans, creient-se amb el control de tot, començaven a perdre el control del país que els havia permès somniar, aquest arc pels indrets clandestins de Nova York se sent efectivament com una pel·lícula de la vella escola. Continguda sense renunciar als seus moments explosius, Gray planteja un relat sobre ambicions frustrades, espirals de malentesos i relacions troncades. El que havia d’unir a dos germans en la seva recerca cap al somni americà acabarà fracturant la mateixa estructura familiar i els seus vincles afectius.

Que Gray és un dels mestres del melodrama contemporani ho sabem des de la seva punyent Two Lovers (2008), on ja reconvertia el melodrama en una sòbria tragèdia de somnis trencats. Aquí opta d’igual manera pel treball de la interioritat, concebent imatges que, lluny de qualsevol manierisme, arriben allà on les paraules no volen. La precisió de la seva posada en escena és equivalent a la precisió causal amb què s’encadenen els esdeveniments d’aquesta espiral de fatalismes, secrets i rancúnies. És fins i tot aquesta precisió i contenció la que limita el melodrama i atura la seva cristal·lització en dramatismes i excessos. La creixent atmosfera de l’angoixa que construeix això, però, es permet explotar en moments puntuals d’absoluta brillantor.

Lluny de destacar per formalismes, Paper Tiger ens recorda en aquesta edició – plena d’exercicis autocomplaents d’estil – que encara és possible un tipus de cinema que, posant-se en complet servei del guió, ens atorgui unes imatges memorables.