LO VELL I LO NOU

Radu Jude és, sens dubte, un dels directors de capçalera de Lo Vell i Lo Nou. Segurament per la seva multiplicitat. En el xoc de formes modernes i postmodernes als seus films, en la lleugeresa amb la qual teixeix drames socials colpidors a través d’un humor deshilanvant o en la seva tendència a utilitzar mecanismes purament contemporanis –IA, scrolling…–. Jo penso que totes aquestes estan subjugades a una condició: la seva manera de produir; pel·lícules molt barates, rodades a vegades amb smartphones, realitzades amb amics. The Diary of a Chambermaid, la primera pel·lícula que he vist en la setanta-setena edició del Festival de Cannes, segueix aquesta major del cinema del romanès.

Aquí ens trobem amb una nova dramèdia, aquesta vegada travessada pel component d’immigrant de la protagonista. Als The Diary of a Chambermaid de Buñuel i Renoir, se li afegeix aquesta capa de complexitat –de rigorosa actualitat– i articula forma i argument de la pel·lícula. La relació del personatge interpretada per Ana Dumitrascu amb la seva filla, una a Bordeaux i l’altra a la Moldàvia romanesa, es mostra només a través dels plans contraplans que les reunions telemàtiques, la distància, genera. I es crea un vertader amor virtual, entre l’aquí i l’allà, com mai abans l’havia vist. 

Com si fos un diari de tardor d’Éric Rohmer, els dies es van succeint i les relacions desenvolupant-se. L’estètica entre França i Romania no podria ser més diferent: la primera d’una forma més convencional –convencional per a Jude és resseguir les línies més excelses del cinema romanès– i la segona filmada per les mans d’una nena i la seva àvia per la càmera d’un smartphone, sempre preciosament imperfecta.

Sembla pertinent, per tant, pensar com The Diary of a Chambermaid pot transformar la forma de produir esmentada en el primer paràgraf quan, en una mateixa cinta, n’utilitza dues tan diferents. En lloc de contraposar-se, mitjançant la videotrucada, s’aconsegueix que funcionin com un únic corpus lògic, a la vegada que fa patent la injustícia i la impotència d’un model de vida, la de totes les persones immigrades soles per a proveir per a la seva família que s’ha quedat al país d’origen. I no és que la producció d’aquest conte moral canviï o evolucioni el cinema de Jude –ell és un expert en el pastitx d’estètiques–. Més aviat, demostra una profunda voluntat de causa i congruència en com pensa el cinema.