LO VELL I LO NOU

Els herois de Lisandro Alonso són subjectes que s’esforcen en actuar fins al seu últim alè. Cada acció porta a una nova fins a una finalitat molt concreta, o això és el que li succeïa al seu cinema després del seu debut La Libertad (2001). Mentre els personatges de Los Muertos o Jauja buscaven a les seves filles fins a saciar-se, el protagonista de la seva òpera prima, Misael Saavedra, busca allò més primitiu, el seguir endavant sense qüestionar-s’ho. 

Vint-i-cinc anys després, amb La Libertad Doble, Misael Saavedra continua sense qüestionar-se la seva condició. Potser pel públic més ingenu, i m’incloc, una vida fora de la societat sense contacte i sense aparent raonament és absolutament impossible avui dia. Saavedra segueix tallant arbres i fent forats, l’únic que varia és que en canvi d’utilitzar una destral, utilitza una motoserra. El món, i Argentina en concret, han canviat a nivells inimaginables, però per Misael Saavedra aquest continua igual. És tan poderós l’univers que s’ha creat aquest personatge, que l’únic canvi present és que el seu cos s’ha arrugat. 

Per cada arbre tallat, cuidat, despullat, i recreat, Saavedra sembla estar induït en gestos quotidians que només Alonso i ell resulten entendre. Del tall de destral, es tallen múltiples escenes on el que les connecten són els gestos envellits i automàtics del personatge, que de tant en tant es purifiquen sota una galleda d’aigua. Tot i això, d’aquest documentalisme inicial que proposava Alonso vint-i-cinc anys enrere, esdevé a poc a poc en una trama ficcional que no havíem vist fins ara en la vida de Saavedra. 

De sobte, tota mena de gest del protagonista s’interromp, es torna caduc i se’ns obre una altra vida que no hi teníem accés fins ara. Parlo de la irrupció de la germana de Saavedra, a qui el protagonista haurà de cuidar durant la segona meitat de la pel·lícula. La seva presència fa un canvi també en el registre formal de la pel·lícula, que es transforma en tactilitat i proximitat. Si els herois d’Alonso eren masculins i indesxifrables, Saavedra abruptament es veu distanciat de la seva pròpia identitat. Encara que de manera indirecta, el personatge sembla que per primera vegada es converteix en els personatges que Alonso ha escrit posteriorment. Com si la mirada d’Alonso contagiés els desitjos del protagonista. 

El cineasta ha dit que volia fer una pel·lícula allunyada de les produccions més grans que havia fet anteriorment. Els dos últims llargmetratges del director, Jauja i Eureka, eren ambiciosos i voluntàriament grans, però La Libertad Doble torna a uns orígens que personalment pensava que mai tornaria a veure de l’autor argentí. Quan una ficció irromp violentament en un personatge documentat, sempre és estrany i pot arribar a ser artificiós, però Alonso aconsegueix rebutjar aquest desig d’autoria perquè la “seqüela” esdevingui una obra que va molt més enllà de la seva predecessora. Però el més maco d’aquesta repetició és el desig de deixar fer i observar, perquè malgrat Saavedra sigui el personatge menys “ambiciós” d’Alonso, és el que li ensenya a l’autor que observar a través del temps és de les coses més maques que es pot fer. Les ficcions es tornen inútils davant d’una realitat que sempre ha superat tota mena de ficció.