LO VELL I LO NOU

En el seu darrer llargmetratge, Diego Luna parla de la migració. Adaptant la novel·la de Brenda Navarro, fa un posicionament polític i de denúncia que passa, no pel crit de guerra, sinó per la intimitat, la privadesa i els afectes. Ceniza en la boca explica com, al llarg dels anys, la Lucila i el seu germà petit, Diego, s’han hagut d’adaptar al desordre familiar d’una llar separada per la migració. Primer, els germans separats de la seva mare quan ella marxa a Madrid des de Mèxic, i més tard, la Lucila separada per la seva fugida a Barcelona a la recerca de noves possibilitats. El film explora les tensions d’una família incapaç d’entendre’s, incapaç de trobar-se, una familia que s’estima a la distància, però que no ha après a estimar-se de prop. Luna presenta una situació de migració que no s’encalla. La seva mirada sembla no anar dirigida ni als alts ni als baixos, sinó a una espècie de tren de la bruixa on, des del cotxet, l’atracció t’ataca i et sorprèn, i tu segueixes assegut i esperant el que ve després. Hi ha una sinceritat en el seu relat, una voluntat de tendresa, però no de blanquejament. Allò amable es mostra amable –la platja, els balls, la comunitat– però allò cru, no perd en cap moment la seva brutalitat –els sous, l’habitatge, la discriminació. 

Ceniza en la boca es fica de ple en l’exploració del trauma generacional que suposa la migració. En un quasi perfecte paral·lelisme entre la Lucila i la seva mare, es mostra la gegantina escala de grisos que aquests desplaçaments suposen en les relacions interfamiliars. Mare i filla es veuen enfrontades amb allò que més temen, l’altre i si mateixes. La impossibilitat de la Lucila d’escapar el seu futur revestit de la pell de sa mare, fa ressentir-la encara més, i la mare, avergonyida de les seves accions passades, s’enfronta a una filla que ha decebut. Aquesta espiral del destí es veu tancada –potser perpetuada– amb la circularitat del film. Cap al final de la pel·lícula, la Lucila torna a Mèxic a plorar de mort del Diego amb la resta de la família. I en aquest tornar, descobreix que el Mèxic que estimava –el que no tenia a prop– està corromput per un perill assetjant. I marxa. Com la seva mare fa anys, marxa. La veiem, des de la mateixa finestra, pujar a un taxi del mateix color, fent la mateixa corba, i escapant cap al mateix lloc.

El retrat que fa el film és enalçat per la interpretació de la seva protagonista. Anna Díaz dona vida a una Lucila que desprèn dolçor. Les expressions brillants de l’actriu són una gran part del cor de la pel·lícula. Segueixes la seva vida, però és només perquè Díaz t’abraça, que t’arribes a sentir realment a prop. Perquè, malgrat les fites que Luna aconsegueix en el tractament de temes tan sensibles com és la migració o el suïcidi, la pel·lícula se sent a mig engegar. És un film que està viu, però que la sang que bombeja no arriba del tot bé als peus. Hi ha qualque cosa de distància, d’esterilitat en allò més visceral. Però tot i la falta de punxa, Cenizas en la boca és un film que posa la mirada en un tipus d’alteritats que necessiten veu en grans pantalles i en grans festivals. I, per això, és una obra encomiable pel seu tractament honest i ferm.