LO VELL I LO NOU

Dins de la tradició del denominat cinema estructural, com ningú altre, Hollis Frampton va aconseguir plasmar en la seva obra les possibilitats del cinematògraf com un vehicle cap al coneixement del món. Les seves pel·lícules estan més enllà de la representació i, fins i tot, de la reflexió sobre el mitjà mateix. En canvi, aconsegueixen evocar les formes i els sistemes mitjançant els quals l’espècie humana construeix sabers. Un dels millors exemples d’això es Zorns Lemma (1970), pel·lícula frontissa dins de la seva carrera, que, inclús per a espectadors versats al cinema d’avantguarda, suposa un desafiament mental sense precedents, però que pot ser immensament gratificant si s’aconsegueix entrar en la seva lògica.

Zorns Lemma consta de tres parts. En la primera, després de que es mostri el títol amb una lletra de motlle platejada, la pantalla roman en negre, al mateix temps que una veu recita l’ABC del New England Primer. Aquesta cançó de bressol va ser utilitzada pels colonitzadors britànics als Estats Units durant el Segle XVII per a ensenyar a les nenes i els nens l’alfabet, així com contingut bíblic. La segona part arrenca amb un muntatge en el qual cada pla, amb una durada d’un segon (24 quadres més un negre a mode de breu pausa), correspon a una lletra de l’abecedari llatí (amb la i i j i l’u i la v considerades com una mateixa lletra). Després, Frampton mostra plans de paraules trobades en anuncis, aparadors, cartells, murs, etcètera, que comencen per la A, després la B, la C i així successivament fins a arribar a la Z. Després d’una sèrie d’iteracions, cada pla de paraula es reemplaça per aquell d’algun paisatge o element natural (el foc, la mar, un camp de blat, una xemeneia fumejant) o per alguna acció humana (un home bota una pilota, un altre pinta, una nena es gronxa, unes mans esqueixen una mandarina). La segona secció acaba quan totes les lletres han estat reemplaçades. En la tercera part, en un pla general i estàtic, una dona, un home i un gos caminen entre la neu, al mateix temps que una sèrie de veus pronuncien les paraules de On Light, or the Beginning of Forms, un tractat del Segle XI escrit per Robert Grosseteste.

L’abecedari representa per a Frampton la possibilitat de jugar amb un sistema ordenat i arbitrari. El començament amb la pantalla negra suggereix que, abans de la lletra i la paraula, el món de l’ésser humà està condemnat a la foscor. És amb la llengua que, finalment, se’ns és permès saber. Es tracta llavors d’un sistema preciós, ja que amb ell es pot obtenir la poesia oculta que habita en els sintagmes de Nova York, però al mateix temps limitant. L’abecedari i el seu ordre restrictiu pot tenir un caràcter impositiu, semblant al de qualsevol altre sistema. En l’operació de reemplaçament de la lletra per imatges pròpies es desestabilitza aquesta estructura, al mateix temps que per a l’espectador resulta una metàfora sobre qualsevol procés d’aprenentatge.

En l’acte de saber identificar quina imatge reemplaça a cada lletra o de tractar d’anticipar quina és la següent que serà substituïda hi ha una qualitat, com ho va anomenar el crític P. Adams Sidney, participativa. Aquesta participació implica un estat d’alerta, d’atenció, de repetició que condueix a un joc mental tan desafiador com plaent que s’assembla als mecanismes mitjançant els quals adquirim qualsevol classe de coneixement. Per exemple, l’associació i la repetició resulta clau al moment d’intentar aprendre un nou idioma, de memoritzar les taules de multiplicar, de conèixer els diferents tipus de plans en el cinema, dels passos a seguir per a cuinar un plat, etcètera. No en va, Zorns Lemma, en la imatges de substitucions està plena d’activitats igualment repetitives com lligar-se els cordons de les sabates o gronxar-se d’un costat a l’altre.

Aquesta proliferació del coneixement es troba present en la intertextualitat que desplega Frampton amb les referències al New England Primer i el tractat sobre la llum de Grosseteste. Els textos, en si mateixos, estan plens de reflexions profundes sobre les seves respectives matèries. A Frampton li importa poc que l’audiència conegui per endavant o comprengui plenament els seus continguts. La seva presència és, en tot cas, una provocació per a indagar sobre paraules remotes. Així, en Zorns Lemma hi ha una dificultat intrínseca, però que provoca i comparteix una gran passió per conèixer. En aquests temps de mecanització dels processos cognitius i de greuge contra tot allò que faci olor d’intel·lectualitat, veure (o tornar a veure a Zorns Lemma) no és una altra cosa que un regal: un raig de llum miraculós.

Traduït del castellà per Lina Sánchez