LO VELL I LO NOU

Elephant (2003) posa en escena la crònica fragmentada d’un desastre. En ella, com ja tothom deu saber, Gus Van Sant s’inspirava en els fets reals de la massacre de Columbine, per tal d’exercir una profunda reflexió entorn a la violència i les seves arrels en un entorn completament deshumanitzant. Més de vint anys han passat des de la seva estrena, però sembla que passi el temps que passi, els espectres dels seus personatges no podran abandonar mai els lúgubres passadissos d’aquell campus d’estudiants.

Poca cosa pot afegir-se al discurs d’Elephant, una de les pel·lícules més importants per al cinema independent de principis de segle, i l’obra més recordada i estudiada de Gus Van Sant per motius de pes. S’ha parlat ja de les influències de l’obra de Béla Tarr – una estructura fragmentada amb el desastre com a epicentre que remet directament a Sátántangó, o l’esclat de violència que busca, a partir de la musicalitat, un diàleg amb el sublim semblant a Armonías de Werckmeister –, i s’ha discutit fins a la nàusea la tragèdia i violència que amaguen els seus tràvelings en pla seqüència. Aquestes implicacions que són sobretot formals tenen a veure amb els efectes d’un esdeveniment tan tràgic com aquesta mateixa massacre a l’institut de Columbine, però també i essencialment amb un desastre de la talla de l’11-S. Els anys que succeeixen aquesta tragèdia – per sempre present a l’imaginari global –, i que donen bressol a la pel·lícula, estaven travessats per una desconfiança institucional, una fallida dels valors, i la pèrdua de les nocions de seguretat i pau. El primer món, que sustentava la seva imatge entorn al progrés i el creixement, s’enfonsava sota una por latent i un esquerdament absolut de la seva moral positivista.

En un context com aquest sorgia Elephant, una elegia gèlida a la catàstrofe de Columbine. En uns Estats Units on qualsevol adolescent pot aconseguir una arma de foc – i és més, que se la portin a domicili! –, on el patriarca és un alcohòlic inepte i un perill al volant, i on els videojocs entrenen a la joventut per disparar a sang freda. La més pura quotidianitat expressa en les poderossíssimes imatges d’Elephant un estat mental, el de la possibilitat latent d’una mort sobtada, d’un esclat de violència, d’una massacre inevitable. Perquè és així com se sent l’imminent tiroteig durant els vuitanta minuts que ocupen la pel·lícula, com un climàtic desastre anunciat i inevitable. També per això no se sent com una gran ruptura, donat que l’acte violent en què desemboca el film no es tracta amb més pes que tot allò que el precedeix, inscrivint-se perversament en la seva quotidianitat vertebradora.

Elephant fou i continua sent important en moltes converses sobre la representació de la violència al cinema – precisament per deixar obertes totes les preguntes que ella mateixa pugui suscitar –, articulant-se com una de les proves fílmiques més consensuades sobre l’horror de la violència, i la falta d’un sentit que la justifiqui. No pot trobar-se una causalitat que cohesioni tots els esdeveniments que tenen lloc a Elephant, ni que unifiqui la pluralitat dels seus punts de vista, ni que trobi un origen o un final a l’horror de les seves imatges.

Per això els seus personatges romanen encara el dia d’avui deambulant aquells mateixos passadissos sense un descans. Perquè l’espectre de la seva tragèdia es grava a foc en un context molt concret marcat pel trauma. Però sobretot perquè aquesta empremta que Van Sant ens imposa té més a veure amb una ferida col·lectiva eternament oberta, i amb una pregunta essencial per la barbàrie, que amb qualsevol intent maniqueista d’una sutura o resposta. I per això no deixem que moltes de les seves imatges ens abandonin.