LO VELL I LO NOU

Anoche, estando solo y ya medio dormido,

Mis sueños de otras épocas se me han aparecido.

Los sueños de esperanzas, de glorias, de alegrías

Y de felicidades que nunca han sido mías

[…]

Midnight dreams, José Asunción Silva

D’aquest poema del gran modernista colombià sembla néixer l’esperit d’Óscar Restrepo, protagonista d’Un Poeta. La nova pel·lícula de Simón Mesa Soto està pensada com un viatge catàrtic per aquest personatge a la recerca de dignitat artística, familiar i social; en essència, a la recerca d’un sentit de viure, d’un «sueño de esperanza».

Un Poeta és una tragèdia disfressada de comèdia que pren un relat concret per explicar una problemàtica amb pretensions d’universalitat. L’Óscar és un home de mitjana edat que encara viu amb la mare i s’autodefineix com a poeta. No treballa ni té cura de la seva filla adolescent; viu embriagat pel licor i pel record d’aquella «otra época» en què va publicar diversos poemaris i va assolir cert reconeixement dins els cercles intel·lectuals de Medellín. Tanmateix, tota la frustració present en ell es transforma en esperança de redempció gràcies a la Yurlady, a qui coneix quan accepta una feina temporal com a professor de literatura en una escola. El protagonista veu en l’intent de professionalitzar el talent de la jove poeta una oportunitat de curar les ferides del seu passat, de reconciliar-se amb la poesia, amb la beguda i, sobretot, amb la seva filla Daniela.

Enmig d’aquest entramat personal, el film aprofita per evidenciar els desajustaments que actuen en detriment dels menys privilegiats, especialment en el món cultural. No sorprèn que un entorn que presumeix de ser inclusiu, generós i progressista acabi revelant-se com un dels més violents, tòxics i endogàmics.

La potència del film rau, essencialment, en la construcció dels seus personatges principals i en la interpretació dels (no) actors que els encarnen. El cineasta aconsegueix configurar, a partir d’arquetips literaris senzills, vides profundament complexes. D’una banda, en l’Óscar s’hi acumulen infinitat de tòpics: el poeta frustrat, pare absent, bohemi, alcohòlic i, alhora, salvador davant la Yurlady. Aquesta barreja dona lloc a un personatge caricaturesc, un retrat del fracàs personificat. Amb tot, la voluntat histriònica del rol interpretat per Ubeimar Ríos presenta un punt d’exageració que n’erosiona la credibilitat: el seu infantilisme és part del seu encant, però també el seu punt feble.

D’altra banda, la Yurlady es presenta com el diamant en brut: una noia incompresa que destaca a l’institut per la seva sensibilitat poètica, potser també marcada pel seu color de pell i la seva condició social. Com a contrapunt a l’Óscar, aporta maduresa i distància emocional al relat, i el seu arc dramàtic obre espai per a la reflexió del públic. Tanmateix, en conjunt, la profunditat dels personatges masculins eclipsa els femenins —com la Daniela o la mare de l’Óscar, figures suggerents però poc desenvolupades—, fet que acaba jugant en contra de la història.

Malgrat tot, l’existència d’ambdós protagonistes ens travessa com a espectadores: tot i la seva excentricitat, és fàcil connectar amb el seu univers. El film, però, proposa un recorregut incòmode. No s’estableix una assimilació plena entre personatge i públic, i això ens permet continuar detectant-ne les contradiccions, qüestionant-ne les accions i desmuntant els prejudicis que projectem sobre el que veiem a la pantalla.

Finalment, Un Poeta sembla buscar un desenllaç que alleugereixi l’espectadora, que li faci sentir que l’experiència ha valgut la pena. Després d’una pel·lícula que intenta —potser amb massa insistència— provocar el riure, el final aspira també a arrencar algunes llàgrimes amb el mateix afany. Si Simón Mesa Soto aconsegueix o no aquest objectiu, això ja ho haureu de decidir vosaltres.