LO VELL I LO NOU

Gore Verbinski mai ha estat precisament un cineasta acomplexat o preocupat per l’excés. El director de l’exitosa primera trilogia de Piratas del Caribe i l’estrepitós fracàs d’El llanero solitario s’ha trobat sempre còmode en les formes maximalistes del cinema d’atraccions. A la seva nova Good Luck, Have Fun, Don’t Die, el seu retorn després de gairebé una dècada d’inactivitat, els patrons són altament reconeixibles.

Lluny de la relocalització historiogràfica de les seves anteriors pel·lícules abans esmentades, l’època en què Verbinski tria situar-nos aquesta vegada és la “nostra nova realitat”, com bé ens anuncia a manera de benvinguda un cartell publicitari. Això no descataloga del tot a Good Luck, Have Fun, Don’t Die com a film d’època, ja que la seva premissa distòpica i apocalíptica juguen amb el nostre imaginari immediat per torçar-lo cap a la possibilitat del desastre més absolut. El film comença gairebé com un acudit: un boig entra a un bar. Aquest boig, de qui podem parlar amb seguretat com d’un personatge Verbinskià, en la paraula i gestualitat excèntrica d’un entregat Sam Rockwell, adverteix als comensals allà presents de la seva imminent distopia. Presentant-se com un viatger del futur, la seva missió és reunir a la força un grup amb el qual poder evitar la catàstrofe, aturant el naixement irresponsable de la intel·ligència artificial que més tard dominarà el món. Del grup de personatges – també excèntrics, però a menor escala – que l’acompanyen, cada un rebrà en el seu degut moment un breu episodi que presenti i defineixi les seves circumstàncies. Amb aquest mecanisme narratiu discontinu i no lineal, Verbinski estructura un relat que se serveix de la seva autoconsciència per entorpir i marejar les regles del joc. Així i tot, que la construcció dramàtica dels personatges sigui nul·la sense aquests flashbacks – i pobra amb ells – és d’alguna manera més preocupant que la distopia amb la qual ens amenaça Verbinski.

L’espectre de la intel·ligència artificial dispara interrogants sobre la mateixa construcció interna de la pel·lícula – el gag que té a veure amb gats i amb centaures explicita aquesta qüestió al punt de l’absurd –, però la sàtira cau en sac buit en la seva pobra articulació dramàtica. L’estructuració fragmentada pretén anar a contracorrent de la linealitat pròpia de l’entramat de la intel·ligència artificial, mentre els convencionalismes del seu guió remeten a una generació completament artificiosa del relat, però aquestes friccions implosionen en una contradicció conflictiva. Tractant-se d’una sàtira tan plena d’excessos, hauríem de permetre’ns la benevolència de cedir a Verbinski l’aprovació de la rialla, si no fos per la seva afegida insistència en la serietat. L’home que reclama ser del futur és bufonesc, ridícul i esperpèntic, però es torna agressiu quan no se’l pren seriosament. Verbinski es reflecteix en ell en la mesura que no pot evitar filtrar el seu discurs en clau satírica, mentre cau irremeiablement en l’alliçonament directe i banal, en alçar la veu sense dir res de valor. Acaba sent una mica com aquell boig que entrava al bar.

No se li pot donar la culpa d’un guió mal escrit a la intel·ligència artificial, quan aquest guió ha estat escrit per un humà. És aquest l’error del qual peca Good Luck, Have Fun, Don’t Die. Podem riure amb ella, i podem somniar amb la revolució, però a l’acabar continuem igual d’atrapats que abans. Potser és aquest el veritable acudit, però no per això se’m faria més graciós.