The Loneliest Man in Town

Vivint una vida anacrònica, Al Cook li és encomanada la tasca d’abandonar el seu pis. Un espai íntim i personal, on es respira una altra temporalitat. Ell, vestint robes dels anys daurats del rock, un pentinat d’Elvis que crida nostàlgia, i cantautor octogenari d’una carrera musical sense èxits, ha de cantar a ritmes del blues un adéu a una vida passada enormement amarga. Però Tizza Covi i Rainer Frimmel saben que l’anacronisme vital que vivim en la contemporaneïtat no funciona com una nostàlgia de la resistència.

Estrenada a la Berlinale i popularment anomenada “la Kaurismäki austríaca”, Covi i Fimmel proposen una autoficció del cantant retirat Al Cook (Alois Koch), que viu una vida de Blues, on la melancolia i la nostàlgia li governen el dia a dia. Però no és per decisió pròpia, sinó perquè el món que coneixia s’està acabant molt més ràpid del que ell s’hagués pogut imaginar. Mentre li enderroquen l’edifici, i busca refugis en espais que també dialoguen amb la finitud, Al Cook va acomiadant-se d’un món que el rebutja.

Proposo mirar The Loneliest Man in Town com un musical del nostre temps. És impossible fer un musical sobre el rock que ja no existeix en la cultural popular, on tot s’ha transformat amb una rapidesa radical i on només queden els videocassettes de concerts filmats i de desitjos incomplerts. Però la sobrietat de la posada en escena, estàtica, sense ostentació, ens proposa una posició davant aquesta era. Al Cook es mostra amb un caràcter immòbil davant dels temps, però és aquesta immobilitat sedentària de la música d’un altre temps on sorgeix una revolució individual.

La màgia sorgeix quan Covi i Fimmel s’adonen que una història sobre persones que viuen dues temporalitats alhora, és políticament irresponsable. Si els temps canvien, i poden ser ferotges, es necessita d’una esperança política per fer de l’anacronisme una mena de vehicle a un futur incert. Doncs la fascinació que provoca l’austeritat de la posada en escena i la comicitat implícita, es revelen com a recursos d’un respirar d’esperança en l’individu contemporani.

Si Fimmel i Covi filmen la pel·lícula en analògic per denotar un passat que ja no pot existir, potser l’utilitzen per afirmar que es pot transformar. On una vellesa només pot esperar a morir, també pot resistir, però sobretot ressorgir. És per això que aquesta autoria a quatre mans proposa el docuficció com a remei contemporani, com si tots els personatges de Kaurismäki haguessin superat aquesta nostàlgia i distància, i de sobte es deixessin estimar amb més facilitat.

La capacitat dels cineastes per passar d’una sobrietat massa contemporània a una tendresa subtil és d’admirar. L’acte de resistència, malgrat que en tot moment mai es previngués i s’esperés el pitjor, prové d’una tactilitat amb el passat, amb els instruments que mantenien en Al Cook en aquest arrelament en una persona sense somnis complerts. Però el desarrelament ja ha tingut èxit des d’un bon inici, quan una música del passat li ha donat la fe per dictar tot un futur sencer.

Deixa un comentari