Crítica de Setze moments de la meva vida (Albert Serra)

Una foscor quasi sufocant envaeix la nostra mirada. D’entremig, s’intueixen dues figures, una d’elles sembla anacrònica, és Ingrid Caven, l’actriu alemanya invocada per una història passada d’imatges. Perfectament enquadrada per Fassbinder, exaltada per Schroeter i projectada per Syberberg. Una Ingrid Caven fantasmal, que entre bambolines és vella i finita, però amb una mirada innocent i curiosa cap al fora de camp, com si fos un nadó a punt de néixer. Aquesta figura del passat, deixant entrar amb una tos envellida el títol del film, morirà entre bambolines.

A l’escenari es revelen uns músics vestits amb ulleres. Immòbils, toquen una música sintetitzadora que no s’acaba de saber ben bé d’on prové. Enmig, com una aparició divina, envaeix l’escenari la nova Ingrid Caven d’Albert Serra. Je ne sais pais són les primeres paraules que l’actriu octogenària pronuncia, una incertesa que ens fa acceptar la totalitat de l’abstracció del que estem per veure. Una incertesa de text cantat, i atonal, que es revela autobiogràfic però que alhora s’adverteix com a “caos majestuós”, del qual podem extreure intuïcions d’una vida musicalitzada.

Però ben bé que tant Caven com Serra saben que una vida cantada no es pot escapar d’una vida gestual. Doncs la pel·lícula es dedica, amb la metodologia comuna del cineasta banyolí, a captar cada gest miraculós de l’actriu. Gestos en directe, nascuts d’una improvisació primària, i que relacionen tot un cos històric i diví amb una música governada per sintetitzadors, guitarres elèctriques, pianos i sobretot una veu que busca escapar-se de tota melodia comuna. Melodies on l’actriu esdevé una estrella eterna i personificada, on un romanticisme l’aclapara i reinterpreta el seu passat terrenal.

Les vocals s’allarguen, el cos envellit toca terra i s’aixeca, la seva esquena es va descobrint, i l’edat comença a esdevenir un mite que mai va existir. Caven parla del seu passat com un diari en present, i s’enfronta a la pressió del directe i al seu públic, com una vegada va fer un torero a un film anterior de l’autor. Caven marxa de l’escenari, però s’uneix als músics vestint unes ulleres, a més d’una flor gegant com anell, retornant a una nova joventut on ella governa. Es reforça la seva figura d’estrella impenetrable, i sobretot, una estrella que juga amb un passat que passa a ser un purgatori escenogràfic.

Toquen les 22:23 h, és l’hora final del concert. Entre cançó i cançó Caven retorna a una mortalitat exhausta, però pel final s’assegura eternitzar-se en la ficció. Mentre es sacrifica en cos i ànima per les últimes notes, busca que els focus s’encenguin, que les portes s’obrin, i sobretot que tot allò que coneixem s’alci en l’aire. Arriba l’èxtasi del concert, on els aplaudiments i els crits intenten envair la imatge, però la música no s’atura. Caven va cap a la porta i sembla acomiadar-se, com si la seva figura ficcional s’aturés en aquell mateix instant.

Si, com cantava Caven, “abans el cine era un altre món, i el món un altre cine” Albert Serra li atorga el seu desig, però en present “el món és cine”. L’escenari ha esdevingut cinematogràfic, ha posat en escena una musicalitat impossible de representar. Però sobretot, una vida més enllà de les càmeres per fi ha tingut presència cinematogràfica durant 85 minuts. Tant la vida privada, com pública, de Caven ja són plenament cinematogràfiques. Una vida de cinema. M’agrada pensar que si Caven veia l’inici del cinema amb la Blancaneus dient-li al seu príncep “t’estimo”, Serra veu l’inici de la nova Ingrid Caven a partir del silenci, com a observador, i des de l’admiració absoluta.