M’agrada pensar en els tretze films que va dirigir l’actor francès Pierre Clémenti entre 1967 i 1988 com una porta d’entrada a la seva vida. Al llarg de diferents moments, s’observa com el seu èxit a la indústria del cinema va passar d’un hedonisme privilegiat, ple d’experiències lisèrgiques i música en directe, fins a estudiar els foscos i opressius marges urbans. Ell mateix ho diu a Soleil, el darrer film que va dirigir: “Jo sempre emergiria de l’abisme cap als orígens”.
Dins dels seus enregistraments documentals, aquest és la millor condensació de les arestes de la seva existència, ja que construeix un profund relat al voltant dels efectes del seu empresonament el 1971. Clémenti ens permet accedir així a una vida i un pensament marcats pel pes de la Justícia. Els disset anys de distància doten el film d’una honestedat pausada i contemplativa, on reafirma la seva insubmissió contra les institucions mentre defensa el seu dret a existir en els seus termes: en família, envoltat de pau i amor.
La profunditat del seu record es veu vigoritzada pel canvi de ritme en el muntatge. El temps i l’espai reposen, la seva veu et fa una visita guiada per les seves memòries. La velocitat, els llamps de color i la corporalitat de curtmetratges com Positano (1969, dos anys abans de l’empresonament) queden en un lloc llunyà. Positano gaudeix d’un joie de vivre juvenil i natural que s’encapsula en cada segon. Amb Soleil, en canvi, aquest impuls deixa de ser accessible. Durant els setze minuts de meditació, l’amor i la mort protagonitzen el ball de saló dels seus records. Sense necessitat de confrontar-los, els enregistra en convivència, amb la distància d’una dansa recatada.
Des de l’inici, el film s’imposa com un acte d’esperança en la foscor. El Sol desapareix en l’horitzó, deixant pas al frenesí de la ciutat i la foscor de la nit. Cotxes aturats en el trànsit, carrerons i cridaneres llums de neó es barregen mentre Clémenti passa a sobreposar ones del mar i llamerades de foc a aquestes imatges. Aquests elements naturals aporten, en contrast amb l’energia de la nocturnitat urbana, una mena de sensibilitat que sembla primitiva i que s’apropa al “Jardí de l’Edèn” que enregistra a Positano.
La nit de la seva vida va ser el temps que passà detingut a la presó Regina Coeli de Roma. Van haver de passar disset mesos fins que l’absència de proves incriminatòries i la protesta massiva de la comunitat cinematogràfica el van alliberar. Aquest episodi fosc sembla sostenir-se en un context que va més enllà de qualsevol acte delictiu. Després de les revoltes del Maig del 68, el seu cas es convertí en una lliçó dirigida a les joventuts revolucionàries europees.
Després d’haver estat arrabassat de gairebé dos anys de llibertat, les seves produccions van començar a carregar-se d’angoixes, paranoia i patiment. El sistema l’havia trencat. La llum, l’amor i la llibertat que havia enregistrat als anys seixanta, i que mostraven una realitat gairebé d’ensomni, varen desaparèixer. A Clémenti el seleccionaren per jove, exitós, polititzat i entregat a l’art. Ells mateixos el posicionaren a la primera línia de lluita. I ell es col·locà al vertader camp on es lliura la batalla: els carrers.
La rebel·lió contra aquest empresonament, literal i simbòlic, apareix en l’epígraf funerari que ell mateix escriu i narra al film: “Aquí jau Pierre Clémenti. El difunt era estimat. Era perfecte, en excés”. L’enterrament és un rebuig visceral del qual el francès fa partícip l’espectador. Clémenti rebutja la reconstrucció impostada del “jo”, tant si es busca un heroi com un enemic. Dorm mentre un policia l’espera fins que es desperta, es vesteix i, amb molta tranquil·litat i enteniment, es deixa posar les manilles de metall.
La seva captura i el trajecte que fa entre els dos policies destaquen per l’absència d’expressió de resistència o emoció, mentre camina per un camí de rajoles grogues que el condueix a una guerra contra el món. La seva humanitat irromp en el film quan esmenta i mostra la seva família: la seva dona Margaret, el seu fill Balthazar i la seva amiga i mecenes Marie-Laure de Noailles. Amb ells, la vida pren transcendència. Són la fama, la nit, la gent o les drogues un obstacle en el seu amor? Hauria pogut existir el seu amor sense aquestes vivències?
El record de la reclusió és amarg: “…perquè sé que demà no passarà res. La justícia és lenta i esgotadora. Encara que es provi la innocència, sortirà de la presó ferit”. El film, però, no acaba aquí. L’esperança hi pren forma de llum. Clémenti enregistra la seva dona i el seu fill a un bosc. Balthazar es recolza en un arbre. Ella porta una espelma, ell sobreposa el sol al centre de la imatge. Encenen la bengala del fill.
Deixa un comentari