En el títol de l’última pel·lícula de Mani Haghighi, I Deserve a Lover Whose Every Rise Sets Fiery Dooms Raging Across the Skies (2026), es troba, no sols pel seu significat, sinó també per la seva longitud, una idea de resistència que vertebra tot el llargmetratge. La impossibilitat de reduir-lo esdevé el símbol d’una mirada desafiant envers les autoritats iranianes. És en aquesta idea d’una obertura a la cultura pròpia del poble, allunyada del govern, on cobra sentit la referència a l’antic poema de Rumi inclòs al Divan de Shams, al qual remet el títol de la cinta, i que ens fa prendre consciència de l’amplitud de la cultura persa. Haghighi, a partir de l’aproximació a dos artistes, arxivers i col·leccionistes iranians, Nasser Bakhshi i Roghayeh Najdi, construeix un document sobre la importància de la memòria dels elements físics quotidians, amenaçats per l’oblit. L’estructura del llargmetratge, conscient del seu discurs, aviat abandona la idea d’una estructura fèrria per poder desviar-se cap a diverses arestes que permeten dotar la narrativa de llibertat.
Haghighi es pregunta on es troba allò important, què és el que roman i què és allò que mai no s’arriba a dir, posicionant-se a favor d’aquelles vides allunyades de la història amb majúscules. Igual que Bakhshi i Najdi, ell també sent una forta passió pels objectes que, des d’una perspectiva diferent, deixen de ser andròmines i passen a convertir-se en motors narratius de la vida. El mateix material fílmic es transforma en un altre element més que es condemnat per la censura i que es requisat per les autoritats. L’explicació: la presència d’algunes imatges de dones sense vel. Els fotogrames recorden allò filmat i prohibit, mentre que un nou començament s’imposa a la pantalla. Una sèrie de primers plans desafien amb la mirada la càmera, seguits d’altres en què els mateixos personatges es posen guants, davantal i mascaretes, preparats per l’exploració d’allò condemnat a desaparèixer.
Després d’una breu presentació dels dos col·leccionistes, la cinta aviat comença a desplegar les seves bifurcacions. Alguns exemples en són els fragments d’un diari en què un noi narra la violència exercida pels homes contra una prostituta, que ell mateix acabarà exercint. Es tracta de seqüències construïdes a partir d’una veu en off superposada a una sèrie d’imatges del supost noi. O com també poden ser els dos episodis de tints fantàstics: la representació, de clara voluntat estetitzant, d’un ésser humà que baixa del cel, o el breu pla que confereix a les màscares, a través d’un lent tràveling, una presència fantasmal. Les pràctiques performatives dels artistes també hi tenen cabuda, així com el seu procés de dibuix, alhora que són entrevistats dins d’un vehicle en moviment, potser símbol de l’estat del país. En un moment donat, es mostren els successius bombardeigs derivats del recent atac nord-americà al país. La veu del mateix director es pregunta què passarà amb les col·leccions i el material confiscat, dues coses atrapades en plena zona de foc. Els carrers buits que presagien, cap al final, el pitjor dels destins. Si no hi ha ningú, si tot es destrueix, on queda el poble, la veritable història humana? Ja no en queden més que les cendres dels quadres. Potser sigui això l’únic que perdurarà? La pel·lícula és conscient del seu treball arqueològic, que alhora és una mirada cap al passat i cap al futur.
Deixa un comentari