Des de 2014, Shinya Tsukamoto ha centrat la seva filmografia al voltant de la guerra, ja sigui a partir de l’horror del mateix conflicte o de les cicatrius que aquesta genera. A Fires on the Plain (2014), basada en la novel·la homònima de Shohei Ooka de 1951, s’endinsava en el tortuós final de la guerra japonesa a les Filipines. La confusió de no poder veure un
horitzó, les voltes sense fi i les amputacions constants donaven forma a aquella pel·lícula. Els companys es convertien en enemics per sobreviure, mentre que una càmera digital de baixa qualitat, en mà, registrava la desesperació des de la proximitat. A Shadow of Fire (2023), la trama seguia la vida de diversos personatges durant la postguerra japonesa, units per un nen. Les dificultats d’aquest jove per trobar un lloc on romandre eren capturades mitjançant la mateixa estètica crua, on la violència es confrontava de manera directa. A Mr. Nelson Did You Kill People? (2026), el darrer projecte del cineasta, Tsukamoto s’endinsa en el trauma dels assassins. El mateix títol ja adverteix l’espectador de la matança perpetrada al Vietnam. Les lletres desapareixen i permeten llegir, per un moment, la següent afirmació: Nelson did kill (Nelson va matar).
Allen Nelson va ser un veterà afroamericà que va participar en la guerra del Vietnam, conegut per les seves memòries -un llibre amb un títol homònim al del film- i per les successives xerrades que va fer per intentar conscienciar sobre els horrors produïts per l’exèrcit nord-americà. La pel·lícula, dividida en diferents fosos en blanc que s’aproximen a la superació del trauma generat pel conflicte, s’organitza a partir de les diverses converses mantingudes entre el mateix Nelson (Rodney Hicks) i el seu psicòleg (Geoffrey Rush). Mitjançant els flashbacks, el record pren consciència. La representació de la barbàrie es separa de la de les altres obres. Allà on la càmera denegava el contraplà de l’acció i mostrava únicament el rostre dels personatges, aquí dona pas ràpidament al punt de vista d’aquests mateixos. D’aquesta manera, la posada en escena assumeix la perspectiva dels assassins, plantejant l’aniquilació de poblats sencers i fent-ho amb cert plaer. La descarnada representació gràfica amb què l’autor retrata els atacs poc pot sorprendre a aquestes alçades. Una violència que no funciona únicament pels efectes especials a què es sotmet, sinó també pel mateix moviment erràtic de la càmera, la manca de profunditat i unes interpretacions basades en l’excés.
A la segona part, la cinta entra en un camí més transitat, vinculat a la superació personal del protagonista. Una vegada s’admet allò indecible, la il·luminació passa a tons més blanquinosos, traduint en imatges una certa idea de puresa o de pau. La planificació abandona la seva desmesura i el retrat de les ferides produïdes per la matança perpetrada s’escenifica mitjançant la inclusió del protagonista en espais reduïts, símbols de la seva ment. L’estètica, per moments altament saturada, es separa de la de les altres pel·lícules, en què s’habitava un estil una mica més DIY, que permetia a les obres una exploració més allunyada de les vies normatives.
Les preguntes, una vegada més, tornen a sortir: és necessària tota la violència gore per abordar el trauma? Què ens vol dir Tsukamoto amb la seva admiració envers Nelson, que per moments es converteix gairebé en una lliçó moral (aquella llum que s’aproxima a la revelació divina, unida als fosos esmentats al principi, o els plans d’alguns vietnamites plorant per l’emotivitat del seu discurs)? La situació és complexa. El diàleg i la presa de consciència són vitals, però són suficients per a la redempció que Tsukamoto proposa?
Deixa un comentari