Vénéranda es troba de peu. La composició la situa al centre de la imatge; darrere seu, s’hi troben diverses dones assegudes en semicercle. S’hi està celebrant un judici. Aquest és un intent per part de les autoritats d’ajusticiar els responsables del genocidi perpetrat contra els tutsis. Es jutja de manera popular als qui van participar en l’extermini del 1994. Un primer pla del rostre de Vénéranda captura el moment en què pronuncia les paraules següents: «Jo perdono». El contrapla, amb un paneig, passa del jurat a l’acusat. Suzanne, la seva germana, s’enfada i proclama que és un assassí. La gent marxa i Vénéranda es queda sola. La següent escena ens mostra un cel completament taronja. D’aquesta manera, Marie- Clémentine Dusabejambo, a Ben’Imana (2026), guanyadora de la Càmera d’Or i del premi FIPRESCI a Un Certain Regard del Festival de Canes, s’endinsa en el complex dilema de com continuar després de l’horror. Som al 2012 i el temps ha passat, però les ferides continuen obertes. Potser es pot continuar, però perdonar podria significar oblidar el passat, mentre que no fer-ho impossibilita, si és que això és possible, mirar cap endavant.
Dusabejambo construeix el relat a partir de les diferents generacions de dones que es van veure afectades pels actes dels hutus. La mare de Vénéranda és presa del silenci. Les diferents composicions l’aïllen, de manera que és incapaç de verbalitzar l’horror. Els marcs de les portes i les finestres donen compte de la seva separació de la realitat. Ella espera
amb ànsia l’arribada del seu marit, que va desaparèixer durant la dictadura de Juvénal Habyarimana (1973-1994). Vénéranda, de religió cristiana, s’aferra al perdó i organitza una mena de trobades amb diverses dones on la paraula pot trencar el silenci al qual han estat sotmeses. Aquest espai comunitari i el suposat avenç es presenten, fins a cert punt, com a superficials quan la seva pròpia filla adolescent, Tina, es queda embarassada. Això acaba provocant un veritable conflicte moral en la protagonista. Tina, al mateix temps, lluita pels drets estudiantils dels seus companys, representan una mirada més propera al futur de la població.
És a partir d’aquest calidoscopi que la cineasta ressegueix les cicatrius de tota una comunitat. La paraula, juntament amb el dolor de les veus i les mirades, invoca un passat que mai serà representat. No hi ha espai per a aquestes imatges, només per a allò que han provocat. És a través d’aquest ressò que l’espectador serà conscient dels escrits a les parets de Suzanne, de la malaltia que l’està destruint, així com d’altres episodis, com quan, en un dels judicis, es parla d’un grup de cadàvers enterrats sota una casa que és immediatament enderrocada pel poble. De la terra en surten peces de roba. En les
reunions, el dolor es manifesta tant en les mares de les víctimes com en les dels perpetradors. El diàleg les confronta i explora les contradiccions que suposa el perdó. La dominació del patriarcat malgrat l’absència masculina també es fa conscient: què és, si no, l’expulsió de Tina, l’absència del seu xicot, que evita el conflicte durant el metratge, o la reducció de les condemnes als responsables dels actes més terribles? Dusabejambo es pregunta com es pot continuar. No hi ha una resposta simple, sinó la crua complexitat de la realitat.
Deixa un comentari