Un grup de cineastes italians d’esquerres, inspirats per la imatge d’unitat que els arribava de la Unió Soviètica, decideixen retratar-ne les diverses repúbliques. Una vegada reben el vistiplau de les autoritats, comencen la seva filmació, que s’allargarà durant un total de tres anys (1971-1973). En arribar-hi, descobreixen que havien estat víctimes de la propaganda enganyosa, però, en comptes d’abandonar el projecte, n’emprenen igualment el recorregut. El 1975 serà la mateixa URSS qui cancel·larà possibles col·laboracions futures: el material és antisoviètic. Molts anys després, aquestes imatges arriben a les mans de Sergei Loznitsa, qui les ordena i hi treballa sota el ampli títol d’Imperium (2026).
El viatge per les diverses repúbliques comença a Moscou i acaba a Sant Petersburg. En l’actual capital rusa s’hi celebra el 56è aniversari de la Revolució Socialista. El vermell s’imposa en una desfilada d’impressionants dimensions. Els militars es mouen al mateix ritme i el rostre de Lenin envaeix gairebé tots els edificis. És a partir de la contraposició amb aquesta celebració que la pel·lícula mostra la diversitat de cultures i estils de vida que dominen les diferents localitzacions. Els vehicles i les botigues amb decoració nadalenca a la venda aviat desapareixen per donar pas a formes de vida més rurals, com la d’aquella dona que, per netejar la roba, trenca el gel d’un llac. L’ús del zoom permet que els individus passin a primer pla, eliminant la idea de col·lectivitat i fugint la representació soviètica. I, sota aquesta aproximació, sorgeixen preguntes: què és un imperi? Es poden reduir les diferents formes de vida a uns objectius universals? Ha estat sempre abocat al fracàs?
Loznitsa organitza el material de manera que les possibles respostes mai no esdevenen clares. De fet, moltes vegades algunes seqüències suposen una confrontació amb d’altres. Les diferents religions, que passen del cristianisme al budisme i fins a l’islam, són una mostra de l’amplitud i la diversitat de mirades que componen aquestes repúbliques. Les filmacions dins de temples, esglésies o mesquites, normalment denegades dins de l’URSS, gaudeixen de tota mena de llibertat dins del filme. El sentiment de desarrelament entre els diferents indrets es fa evident tant en els mateixos plans (vegeu aquells en què uns músics són mirats amb rancor pel tipus de càntics que interpreten) com en la unió que permet el muntatge. Una sèrie d’imatges vermelles permeten separar l’arxiu i seran aquests blocs els que entraran en conversa. Una de les últimes seqüències, a Estònia, subverteix tot l’imaginari soviètic construït fins aleshores. El color vermell passa de ser un símbol
comunista (element que, juntament amb la cara de Lenin, és present en gairebé tots els fragments) a representar les passions sexuals en una interpretació eròtica de la cançó Stumblin’ In (1978). La rebel·lió d’aquesta escena no destaca solament per l’ús cromàtic del vestuari, sinó també per l’elecció musical. Sense oblidar la importància de la llarga durada de la pel·lícula, que permet habitar un temps que impossibilita els reduccionismes.
El cineasta retorna, a Imperium, després de la seva recent incursió en la ficció amb Dos Fiscales, al documental d’arxiu al qual ens té més acostumats. Imatges remasteritzades, unides sense cap presència d’una veu en off omnipotent, que transporten l’espectador cap a la llibertat de la pròpia narrativitat dels segments, i d’una banda sonora sempre expressiva. Tots aquests elements donan lloc a una obra interessantíssima que permet contemplar part d’una realitat, amb totes les seves contradiccions, d’un dels esdeveniments més rellevants del segle passat.
Deixa un comentari