El cinema és l’art del temps. El congela, l’avança, el remou i el fa tornar enrere. Embalsama i criogenitza i descongela les seves històries segons va corrent el metratge. I quan la pel·lícula ho fa bé, no només descongela en la imatge moments passats, sinó que aquell que mira també es nota fondre’s en algun dels calaixos dels temps. Les culpables és una pel·lícula que té diverses coses a alabar —i procuraré que rebin les flors que es mereixen— però, d’entre totes, aquella que se’m fa més latent, més incontenible, és la seva capacitat de fer-me tornar enrere. Marta Duran Lozano s’uneix al club dels inventors, d’aquells que han trobat els plànols de la màquina del temps. Ara xerro i escric amb hipèrboles sumptuoses mentre que, en realitat, allò a què vull fer referència és d’una senzillesa lloable. És, com molts podreu haver endevinat, el gest.
Es tracta d’una docuficció, un documental de talking-heads que desvaria cap a representacions, cap a confrontacions, cap a behind-the-scenes guionitzats. Tot al voltant i sent incisiu en l’avortament com experiència compartida entre totes les participants, inclosa la directora. En aquest poti-poti de textures documentals floreix el gest. El gest de les entrevistades, uns cossos reals, incòmodes, en adaptació, afectats. Aquests cossos, aquestes dones, són les protagonistes del film. Quan feia menció d’una màquina del temps doble em referia justament a això, a com aquestes noies són transportades —en memòria i en cos— a algunes de les vivències més formatives que pot tenir qualcú tan jove. Són transportades, primer per la paraula i, després, per l’inevitable vampirisme del cinema, a situacions pròpies o alienes —el film arriba a un punt dolç on les històries de les entrevistades s’entortolliguen i es fan quasi indiscernibles d’aquelles pertanyents a participants anònimes— però sempre en pretèrit. Primer viatge.
D’altra banda, està la meravella de sort que ofereix el film, el viatge de l’espectadora. O, com a mínim, el meu viatge. Perquè seria inútil pensar que es pot xerrar d’una pel·lícula que no fa sinó exposar allò propi, sense, com a mínim, ser justos i xerrar, també, des del nostre singular. I és que veig com expliquen, com es mouen, com pensen, com viatges, i torno a moments d’intimitat pueril. I, de sobte, aquesta mateixa intimitat la comparteixo amb les noies de la pantalla. Hi ha uns codis molt concrets que empres quan estàs amb les teves amigues i toca explicar coses que no acabes de saber com fer encaixar. En els rostres de la pantalla veig rostres coneguts, veig altres històries, veig altres circumstàncies, veig altres noms, però hi detecto la mateixa mirada al cel, la mateixa cama nerviosa, la mateixa mà arremolinada, i la mateixa cadència de la veu, cap amunt. En aquests gestos, en aquests rostres, en aquests cossos, en aquestes dones, hi veig tota una genealogia, tota una veritat. I és emocionant.
És igualment emocionant poder presenciar moments tan espectaculars com quan la directora confronta la seva família o la seva exparella com va viure el moment de l’avortament. És emocionant veure com tota aquesta culpa amb la que es caracteritza el procediment, muta en posar-se en paraules. Comença a prendre forma, es fa física i, quan un concepte abstracte es fa físic, passa a ser una altra cosa. És curiosíssim entendre que, la conversa que es presencia, estigui o no íntegra en el tall, mai estarà del tot sencera. És bonic saber que sempre et perdràs una part, que mai ningú —ni nosaltres ni els que hi participen— acabarà de poder muntar-la per complet.
Les culpables és una pel·lícula sobre el posar paraules allà on en faltaven. De tombar recels, d’assentar precedents i, sobretot, de cosir foradets. Malgrat el seu nivell d’afectisme —tot sigui dit—, la tendresa amb la que la direcció tracta totes les dones del film és palpable i no queda més que felicitar a tot l’equip i especialment a totes aquelles que han xerrat, les que han escrit, i les que s’han reconegut, per fer camí.
Deixa un comentari