Al llibre de Eichmann a Jerusalem, Hannah Arendt es familiaritzava amb l’expressió “mala fe”, que segons Jean-Paul Sartre, era una manera de referir-se al mal sense una consciència moral present. La paraula Naza, es un sinònim contemporani d’aquesta paraula, la qual vol dir «danys col·laterals». Però mentre Arendt la utilitzava per a fer un símil entre Eichmann i la seva maldat com a “treballador tècnic” del tercer Reich, Yuval Abraham i Rachel Szor ho utilitzen, de manera quasi irònica, per a emmarcar un mal superior als soldats israelians.
Naza comença amb una advertència, anuncinant-nos que les persones que han participat en aquestes entrevistes se’ls ha ocultat digitalment el rostre i la veu. Les converses comencen amb preguntes molt diferents, però totes mostren les estratègies que tenen tant el govern israelí com els seus soldats per atemptar contra el poble palestí, i sobretot, «intentar» no produir moltes NAZA. La paraula filmada d’alguns testimonis tenen molts punts reveladors, i són una demostració més de com el poble israelí es sotmet a una mentida (moltes vegades voluntaria) i fredament admet que massacrar un poble sencer és per un «bé comú».
Però més enllà de la temàtica i el que puguin dir les entrevistes, a Szor i Abraham els interessa sobretot indagar sobre com aquesta maldat es respira a Israel. Mentre els testimonis anònims relaten crims contra la humanitat, la càmera decideix escoltar-los mentre s’endinsa entre els pisos de Tel Aviv, unes cel·les flotants d’una ciutadania que només fa que reproduir declaracions del seu líder negant un mal latent. La paraula en el documental és un mecanisme del relat que utilitza seva imatge com a dialèctica d’un conflicte present que sembla propi de ciència-ficció.
Però la sensació d’abstracció que provoquen aquestes visites voyeuristes a aquests habitants és el que més em crida l’atenció. Els seus pisos quadrats semblen estar desplaçats de tota realitat possible, i la imatge reflexada en qualsevol superfície ens porta a un territori de textures infernals i diluïdes. Una abstracció del mal que Abraham i Szor destaquen amb una posada en escena que fa de contracamp a La Zona d’interès de Glazer i s’intuïa en les festes barbàriques de Yes de Nadav Lapid. Arribat aquest punt, que no se sàpiga la identitat dels soldats no canvia res d’un mal present que és inconcebible en ple segle XXI, i que trigarem anys en donar-li una forma, si és que n’hi ha alguna.
Però, considero que Szor i Abraham no es queden contents només mirant el mal des de l’altra banda. Fet que em suscita la pregunta: és el final de Naza contradictori? No són les imatges que ens arriben diàriament de la franja de Gaza una prova suficient d’un mal irremediable? O la pel·lícula no pot suportar una posada en escena abstracta sense fer-se cridar a si mateixa d’un mal present? És la paraula filmada un simple remei, a una resposta diagnosticada com són les imatges, que no necessiten de cap altre més explicació?
Deixa un comentari