En la collita dels festivals, la tasca d’un munt de crítics és simplificada a produir la necessitat de descobrir aquells títols que, més endavant, tothom hauria de parar atenció. Sigui per entusiasme o desesperació, aquesta cerca nerviosa sembla ser fonamentada en l’anhel de validar (o no) la seva recepció futura —encara que en aquest tipus de microcosmos cinèfils, tot s’acostuma a fer més gran o més petit del que realment acaba essent al món real—. No soc gaire partidari de les sentències gratuïtes, però he de reconèixer que soc víctima reincident de qui les imprimeix des d’aquestes necessitats esmentades; i sé que si no hi són, tard o d’hora jo mateix me les acabaré generant. Avui, però, seré partícip d’insuflar d’il·lusió aquesta grandiloqüència excitada, només per constatar (atenció) que mai heu vist res semblant al que us vinc a presentar.
L’antologia Castration Movie, creada per Louise Weard, és una peça inclassificable en el panorama cinematogràfic mundial. Disposada de forma capitular, aquest monument fílmic de gairebé deu hores de duració —encara inacabat— és una íntima i dolorosa exploració de les soledats dolgudes i les realitats més crues i precàries del nostre voltant, sense ensucrar res ni legitimar un discurs mastegat per agradar a tothom. Des de les seves contradiccions expresses, la transparència de mostrar-se així s’ancora a la sinceritat punyent a la qual vol arribar, en una travessa flagel·lada on un compendi de sentiments frustrats es revelen per mitjà d’un relat que s’expandeix des dels interrogants que proposa la nostra quotidianitat més immediata.
Per situar-la en context, és necessari començar citant a una sèrie de directores vinculades a un nou cinema independent eminentment queer que voreja unes sensibilitats properes a aquesta. Probablement, el nom més conegut és el de Jane Schoenbrun (Teenage Sex and Death at Camp Miasma), però també podem anomenar d’altres tan interessants com Alice Maio Mackay (The Serpent’s Skin), Vera Drew (The People’s Joker) o Avalon Fast (CAMP); a banda, també, d’un munt d’artistes polifacètiques que col·laboren regularment des dels rols aliens a la direcció. Per exemple, la compositora experimental Ada Rook, meitat creativa del grup Black Dresses, apareix com a intèrpret en el film que ocupa aquest text, o la mateixa Lilly Wachowski, eminència cinematogràfica i meitat fundacional de l’univers Matrix, qui és aquí al darrere de la producció.
Si parem atenció a les fixacions temàtiques dels treballs esmentats, hi ha diversos fronts que podem identificar i relacionar. Per una banda, apareixen els interrogants sorgits d’una identitat trencadissa, on es plantegen un seguit de dilemes soferts que s’empaten des de les alteritats en les quals es reconeixen els seus personatges. Per l’altra, d’una manera més o menys subtil, la seva relectura dels codis del cinema fantàstic i de terror fan d’aquests títols una experiència autoconscient que, a banda de funcionar com homenatge i reivindicació, també miren d’actualitzar-se i s’emmirallen en les pors i qüestions que orbiten la contemporaneïtat.
La primera pel·lícula de la sèrie, Castration Movie Anthology i. Traps (2024), és conformada com un díptic de dues històries diferents. La primera es diu Incel Superman i és protagonitzada per un noi heteronormatiu qui desitja poder portar a la pantalla gran les seves idees, però la realitat és ben diferent, i el seu treball és gestionant l’accés de vehicles d’un rodatge al qual no pot accedir. A banda d’aquesta impossibilitat, la relació amb la seva parella és cada cop més delicada, i quan res d’això funcioni, el seu recel contra el món deriva cap a una frustració que explota en conductes nocives, masclistes i derrotistes. El segon capítol, Trap Swan Princess, presenta la realitat i la tristor d’una noia trans —interpretada per la mateixa directora— i com aquesta es relaciona amb el seu voltant, en una observació propera on parla dels seus anhels i febleses existencials. Aquí el film constata el to i la transparència que vol assolir, en una successió de seqüències esteses pràcticament improvisades on els conflictes, ironies i discrepàncies conformaran la imatge borrosa d’un retrat generacional que no troba sortida davant la seva realitat precària i depressiva.
A la segona pel·lícula, Castration Movie Anthology ii. The Best of Both Worlds (2025) té lloc el tercer capítol de la sèrie, en aquest cas sota el títol de Polygon!!!! Heartmoder —sembla una mica confós de seguir, però en el fons només són històries independents—. Amb un intertítol que divideix el film en dos, Louise Weard presenta aquí el seu treball més conflictiu i contundent fins aleshores, en una història que s’endinsa en les arrels del torture porn i les snuff movies per mostrar un relat esfereïdor on la identitat i les fragilitats que envolten l’estima i les soledats tornen a ser el centre neuràlgic del seu comès.
Sense cap mena de contacte amb l’exterior, Circle (Lex Walton) és una noia trans que viu tancada en una comunitat queer dins un soterrani de Nova York, on les drogues i el sexe (i uns estranys rituals) suposen l’únic incentiu de la seva realitat inexpugnable. A mesura que comença a ser conscient del caràcter sectari d’aquell lloc, també sorgeix el desig de fugir-hi, i aleshores la pel·lícula es converteix en un exercici asfixiant on la convivència al marge de la naturalesa contractual imposada deriva en una terrorífica exposició del mal incipient i l’horror de ser dins de qualsevol cercle tancat. A la segona meitat del film, l’aparició del personatge de la Keller (Ivy Wolk) funciona com un llum més enllà de l’horitzó, i des d’un sentit de l’humor macabre i recaragolat, la pel·lícula s’obre sense una direcció aparent per proposar una fugida accidentada on el seu desconcert connecta amb el sentiment vital que duen a dins les dues protagonistes.
Si a Incel Superman i Trap Swan Princess el patiment era fruit d’un desplaçament emocional o de la frustració de no trobar cap sortida en el futur, en aquesta ocasió això s’amplifica des del mateix marc narratiu, en una experiència esgotadora que desafia el nervi de qualsevol espectador desproveït d’un avís de precaució. La directora ens parla des dels pensaments més foscos i autodestructius, i aleshores fustiga la carn i l’ànima en un exercici absent d’ètica i estètica. Tot ocorre sense filtres ni concessions, però és precisament en aquest risc que la pel·lícula assoleix la pulsió i la veritat que trontolla entre l’horror i la bellesa; allà on és possible reconèixer el patiment que vol dur a la superfície i que és present en la psique trencadissa d’una sèrie de perfils online en els quals creixen amb convicció aquests dubtes existencials.
Seria absurd, però, intentar negar una vocació formal i cinematogràfica. El treball de càmera està íntegrament vinculat a dispositius digitals i casolans amb els quals defuig d’una definició precisa o artificiosa. Aquests dispositius són operats per diferents persones que segueixen unes directrius, però igualment també estan subjectes a la improvisació, les intuïcions i el moment —idea que la directora desenvolupa amb més propietat a l’entrevista que publica la crítica i docent Daniela Urzola en la versió ampliada de Caimán CdC número 213—. Louise Weard parla, en primer lloc, d’una idea d’antiestètica, on rebutja l’estilització banal que presenta l’indie estatunidenc dels darrers anys. Per altra banda, aquest joc de mà en mà conjuga el film cap a una creativitat coral subjecte a diferents sensibilitats, gairebé entesa com una idea comunitària, on la seva inesgotable renovació obre la possibilitat de continuar explorant qualsevol camí; esperit que és compromès, per correspondència, amb la mateixa duració del film.
Castration Movie Anthology ii. The Best of Both Worlds o senzillament Polygon!!!! Heartmoder és una obra absolutament desmesurada i enlluernant en tots els sentits. La videoantologia de Louise Weard —encara oberta a la seva mutació— sublima un exercici descoratjador on l’empatia ve acompanyada de la flagel·lació tortuosa del nostre present circumstancial. No hi ha una altra alternativa: per arribar al fons, de vegades cal provar de veure la part més sòrdida i cruel del nostre parer. És aleshores que, des del fang del lament i la tristesa, el cinema recull la imatge bruta on ens emmirallem; ens agradi o no veure’ns reflectits en allò que ens violenta o ens incomoda.
Deixa un comentari