Alfonso Cuarón va destapar la seva popularitat l’any 2001 amb una pel·lícula de joventut elèctrica que presentava al món, com si fossin dos nounats, als totèmics Gael García Bernal i Diego Luna, acompanyats d’una Maribel Verdú en portes de fer un gran salt internacional. I és innegable com aquesta obra ha marcat tant, així com ha obert camí a totes aquestes figures. (Em permeto saltar-me a Emmanuel Lubezki, que ja s’havia consagrat, però mai havia perdut l’arrel).
Un dels elements claus que l’aferren al record popular és la veu en off, la narració, que donen peu a què el film visqui en constant il·lusió. El paper del narrador recorda inconscientment a una persona que t’explica la història, algú que t’acompanya a través del recorregut i que et dona espai per a que tu omplis els buits que deixen les seves paraules, i en aquest cas també les imatges. Està molt establert que en la literatura el lector té un paper actiu i en el cinema un paper passiu. Però així com fan els joves d’aquesta història, i si ens traiem els prejudicis i fem el que realment sentim? I si canviem els rols que se’ns han imposat? Potser dins d’aquest ball entre imatges i paraules (previngudes d’un petit segon de silenci ensordidor) hi ha un efecte secundari que et fa sempre adonar-te que s’està produint un emmarcament. Allò que recorda que toquis de peus a terra és el que conseqüentment dona peu a que miris cap al cel.
També s’hi afegeix a l’equació de segon grau una excel·lent direcció – tant d’actors com cinematogràfica – de Cuarón, que entén l’impuls dels joves i els seus clarobscurs com també la rigidesa dels adults i els seus tabús. Acompanyada d’una cinematografia de Lubezki que és dolça i s’alça en l’aire, però que també pot ser crua i punxant.
Aquesta escletxa que la mou entre arts, entre edats, entre vivències, entre ficcions, és el que li dona aquella empenta de vida i d’impremta en la pell del públic. És el fet de caminar en el límit de la frontera, en la corda fluixa, caure i no tenir por de tornar-te a aixecar. En certa manera, ser jove i aprendre, la qual cosa no té un gust o un sabor que es pugui encabir dins un gelat industrial. Així doncs, quan arribes al final i caus de cop, tornes a recordar al carrer que vius i el barri pel que camines, aquell sabor agre que pot vessar llàgrimes o fer un nus a l’estómac. Ho pots relacionar amb la ficció de la teva vida i potser farà que el dolç sembli més dolç, i qui sap si l’agre menys agre.
Deixa un comentari