Decorar la Rambla de Barcelona com si l’atemptat del 17 d’agost de 2017 acabés de passar: recuperar el desordre, abocar falsos cadàvers, pintar el terra del vermell de la sang i tornar a col·locar una furgoneta blanca sobre el mural de Miró davant del Liceu. Fer-ho nou anys després de la tragèdia i fer-ne, no un exercici de memòria, sinó una pel·lícula d’entreteniment. És clar, els dubtes morals que genera Cronos no són pocs, feta i promocionada amb un pressupost suficient perquè un relat esdevingui dominant per sobre dels altres.
Cronos és el film dirigit per Fernando González Molina que s’encarrega de re-presentar ficcionalment, sota la forma d’un thriller policial, els atemptats gihadistes del 2017 a les Rambles de Barcelona i a Cambrils. El cineasta pamplonès construeix la pel·lícula des d’un únic punt de vista: el dels cossos de seguretat dels Mossos d’Esquadra. A través del personatge interpretat per l’Enric Auquer assistim a la reacció immediata a l’atropellament i al dispositiu policial que es desplega; a través del de la Diana Gómez, a la batalla comunicativa entre els Mossos i els diferents estaments polítics, amb els primers intentant gestionar la situació amb severitat i rapidesa i els segons més preocupats pel conflicte entre els governs català i espanyol. Finalment, a través del personatge de Mònica López veiem el conflicte des de Ripoll, d’on provenien els terroristes, i s’hi introdueix el que és probablement el punt de vista més social i empàtic del film: l’intent d’entendre com uns fills d’immigrants, nascuts a Catalunya i coneguts amistosament pel poble, van acabar convertint-se en gihadistes assassins. Aquests tres protagonistes, és clar, són Mossos d’Esquadra.
Observant-ho tot des d’aquesta mirada institucional, que s’estructura a través d’un muntatge paral·lel amb molta energia —sobretot durant la primera hora—, perdem tant el punt de vista de les víctimes com el dels terroristes i el de les seves famílies. D’aquesta manera, molts grups que són una part absolutament protagonista del conflicte que es mostra queden desplaçats de l’arc narratiu del film. Això genera una descompensació claríssima, que ajuda a mantenir la unilateralitat de la pel·lícula, però que la fa molt menys sincera. Perquè és una acció utilitarista que l’ajuda a mantenir-se més simple, més emmarcada dins d’un gènere conegut: és l’opció més fàcil d’instrumentalitzar un trauma del qual la societat catalana encara no s’ha recuperat i convertir-lo en entreteniment. I això és inadmissible.
Igualment, tot i que és selectiva amb allò que ensenya, no es pot dir que Cronos sigui una pel·lícula falsa; ben al contrari, està excel·lentment documentada i la fidelitat als fets és una de les seves màximes preocupacions. La pròpia complexitat del tema, la impossibilitat d’entendre què pot portar joves nascuts a Catalunya a cometre actes terroristes, fa que la pel·lícula pugui arribar a moments d’impotència que poden ser fascinants per la incertesa i la falta de respostes que conté en el seu interior. A mesura que Cronos avança, em pregunto: «Per què aquesta força inexplicable és un element residual d’un thriller d’acció?». En canvi, quan la pel·lícula es relaciona amb aquests elements, pateix i cerca la resposta en la primera convenció de thriller que hi trobi, clausurant la incertesa. Alhora, el resseguiment honest d’allò que va passar provoca un ritme final estrany i anticlimàtic —per exemple, les el·lipsis entre les diferents últimes accions del film— només perquè van succeir a la realitat. I això la fa coixejar rítmicament.
Potser la solució és més simple del que sembla: no fer una pel·lícula de gènere comercial amb un fet que encara avui continua sent traumàtic i que ni tan sols està clausurat pels tribunals. No dramatitzar la història tràgica recent del país només per vendre entrades. Per molt honest i informat que s’estigui. La ficció, opino, serveix per a altres coses.
Deixa un comentari