Sorprèn que Yo no moriré de amor es tracti del primer llargmetratge de Marta Matute. No sorprèn tant, a la vegada, arribar als crèdits finals i comprovar que ens hem trobat en un terreny quasi autobiogràfic. Dic això per la mà ferma amb què la pel·lícula ha estat filmada, per la seguretat i proximitat amb què Matute explora les transmutacions físiques i emocionals d’una família en conflicte amb la seva inestabilitat.
Yo no moriré de amor s’inscriu plenament dins la més recent tendència intimista del cinema espanyol. Tot i tractar-se d’una òpera prima, Matute demostra un absolut coneixement de les noves convencions exigides pel seu relat, uns manierismes formals i estètics completament interioritzats i operats en la construcció de les seves imatges. La pel·lícula, al cap i a la fi, sembla construir la seva identitat a partir d’aquestes herències donades pel cinema nacional més recent. La primera seqüència de la pel·lícula ens presenta a la seva protagonista, la Clàudia – la jove Júlia Mascort, d’aptituds impecables –, com una adolescent que pren d’amagat les arracades de la seva mare. La Clàudia hi entra d’amagat, troba les arracades i se les emprova. El que veu al mirall és la seva imatge, una imatge que s’ha construït amb l’herència materna, allò que ens ve donat a la llar i què dispara els interrogants de des d’on venim i qui som, de cap a on anirem. El lloc on ens porta Matute explicita encara més aquest conflicte, ja que no triguem massa a adonar-nos que la mare de la Clàudia pateix de la malaltia neurodegenerativa de l’Alzheimer.
La pel·lícula passa a presentar el retrat d’una família desestabilitzada, posant el focus en la Clàudia i el seu conflicte amb l’absència d’una possible memòria constitutiva. La Clàudia sent la seva identitat troncada per les noves circumstàncies, una reestructuració de l’arquitectura familiar que tracta de mantenir-se dempeus sense un dels seus pilars fonamentals. Matute reconfigura la llar familiar en un espai que se sent suspès en el temps, amb la temporalitat alternativa del dol en vida. Oprimida en aquest espai, la Clàudia defuig de la seva responsabilitat com a membre desplaçada i busca constituir-se per altres vies, reemplaçar aquesta herència que ha quedat reconfigurada i transmutada. Una de les primeres coses que se’ns diu d’ella, no casualment, és que la Clàudia ho guarda tot, que és una “acumula merdes”. Vesteix roba vella, prestada, que li serveix per disfressar-se a les seves classes de teatre. També se sap cançons antigues, cançons que ha escoltat i que preserva en el seu record, definint-la. És una identitat construïda a partir d’herències. En el punt central del relat, però, la pel·lícula mostrarà intel·ligentment com la realitat comença a imposar-se de tal manera que l’escapisme de la representació es torna trencadís. La Clàudia haurà d’aferrar-se a quelcom de l’ordre del real per poder seguir endavant.
Marta Matute aconsegueix erigir tota una estructura del sentiment sense forçaments dramàtics ni subratllaments textuals, tal com els grans drames intimistes que precedeixen i inspiren Yo no moriré de amor. En un moment en què les dites estructures són ja reconeixibles i gairebé sistematitzades, cal aplaudir casos tan sincers i autèntics com Yo no moriré de amor, conscients i competents amb la seva herència fílmica, i contents de perpetrar aquell amor pel qual no moriran.
Deixa un comentari